Igual com en la dècada de 1960 era freqüent veure a les carreteres de l'Estat uns esborronadors avisos que recordaven al conductor accidents ocorreguts en determinats punts pels quals passaven, Memorial Democràtic continua la seva sembra de panells recordatoris dels "punts negres" de la nostra recent història. Ambdues campanyes, encara en àmbits tan dispars, s'assemblen per la pràctica del doble joc d'ensenyar i amagar. La primera recalcava la responsabilitat del conductor, mentre que no esmentava el pèssim estat de les xarxes viàries. La segona, estira de la fructífera corda de les "dos Españas" per desviar l'atenció d'allà on li fa mal. És un fet incontrovertible que les diferents activitats promogudes per Memorial Democràtic inclouen cada vegada més espais de la geografia de Catalunya, la qual cosa permet la proliferació d'actes inaugurals sota excuses, de vegades banals, amb ampli desplegament d'alts càrrecs de l'organisme. Passat un temps, i a falta de manteniment, una part dels búnquers, nius de metralladores i d'altres restes recuperades de la contesa tornen al seu estat primitiu.

A banda d'indubtables virtuts, que també les té, Memorial ha estat fins ara la darrera estratègia de màrqueting d'una formació política, versió light i aggiornada del PSUC, aquell vell partit, autèntic mestre en l'art del transformisme polític, que passà de la dictadura del proletariat a l'eurocomunisme; de l'internacionalisme al nacionalisme; i d'aquest a l'ecologisme. A les mans de Memorial Democràtic, la memòria històrica té el vell i conegut flaire de la propaganda política. És un deure ètic no oblidar mai els crims del franquisme, però també seria just recordar els Fets de Maig de 1937, la desaparició d'Andreu Nin, la Brigada de la Mort de Pasqual Fresquet o la política de "comissariat polític" duta a terme pel PSUC àdhuc a les catacumbes del franquisme, de vegades contra qui, des d'altres fronts, també lluitàvem contra la dictadura. Les generoses inversions de Memorial Democràtic per ensumar i rastrejar restes de la barbàrie haurien d'incloure també, per exemple, l'estudi i catalogació de les txeques de Catalunya, on més de 8.000 persones van ser torturades i assassinades, o dels sinistres camps de treball del SIM. És un fet que no totes les persones que es van oposar al feixisme en els temps de la República ho feien per motivacions democràtiques ni utilitzaren mètodes democràtics.

Efectivament, els anomenats "espais de memòria", promoguts per Memorial Democràtic, comencen a transportar la farda de la narrativa institucional, de la conversió de la memòria i el passat en història oficial; fent referència a la Guerra Civil i al franquisme, com si aquest últim fos el començament de tot, com si la dictadura hagués sorgit del no res, sense cap tipus de genealogia ni tampoc de causes. Com va deixar escrit a les seves Memòries el reconegut historiador Josep Benet: "El conseller promotor del projecte de la Memòria Històrica Democràtica, mancat de coneixements històrics suficients i mal assessorat, va inspirar-se, en fer la proposta, en els museus o memorials que existeixen en el món dedicats a recordar l'Holocaust jueu, ignorant que, en el nostre cas, hi ha una gran diferència, car abans de patir-se la terrible repressió franquista de la postguerra, hi hagué una duríssima guerra civil, en la qual en ambdues zones es cometeren grans barbaritats".

Fa només uns dies, tal com va anunciar aquest diari, la Generalitat ha destinat una generosa dotació pressupostària (gairebé 4 milions d'euros) a Memorial Democràtic per a 2010. No obstant això, la retirada com a cap de llista a les eleccions de Generalitat de l'impulsor de Memorial Democràtic, Joan Saura, i la implicació en l'organisme de la resta de partits de l'arc polític català, es fan albirar un desitjable redreçament. En cas de seguir el camí actual i, amb una mica més de pressupost, els "espais de memòria" promoguts des d'ICV podrien començar a recordar de mica en mica Eden Camp, l'ex-camp de presoners alemanys i italians construït el 1942, a Anglaterra (Malton, North Yorkshire), convertit en una mena de parc temàtic, on escolars i turistes aprenen la narrativa èpica, maniquea i manipulada, entorn de la Segona Guerra Mundial. Són espais que ens fan pensar en el perill que, segons Benjamin, amenaçava el patrimoni històric davant de la possibilitat de convertir-se en instrument de la classe dominant, ja que ni "els morts no estaran segurs".