MOISÈS DE PABLO
Un recorda els clicks de Famobil de la infància, aquells castells medievals. El vaixell pirata, que llavors et semblava la màxima expressió de ser ric en el món dels joguets. Mai el vas tenir, però el vas somiar mil i una nits, a l'estil de l'àrab que s'escolta la Sherezade. El Bill Gates de l'època hauria comprat el vaixell dels clicks pirates per saquejar tots els mars del món mundial i fer-se els milhomes. Ell té calés.
Ara són de Playmobil, són les lleis empresarials de l'oferta i la demanda, i com tantes altres coses, són joguines menys violentes que llavors. La qual cosa està molt bé. Ara trobem doctors clicks que guareixen malalts; hostesses d'avió clicks que atenen molt bé els viatgers clicks. Hi ha exploradors, cuidadors de zoos, periodistes de tele. Els altres periodistes es veu que no som tan glamurosos. I per a violència gratuïta i excessiva tenim a les figures de músculs i suor dels lluitadors de Pressing Catch. Només veient-los les cares de salvatges que tenen ja veiem que són unes bèsties. Qui s'atreveix a dir que aquestes bèsties del ring fan coreografies prèviament pactades i entrenades? No ho sabem, i no ho direm a ningú.
Les noies, si mires les joguines d'elles, segueixen les joguines clàssiques, la Barbie, les nines. Hi ha aquestes nines rodanxones i d'ulls com plorosos, que si te les mires de prop, fan com mitja por i tenen molt d'èxit. Les cuinetes, i un munt de jocs de Play i altres andròmines tecnològiques vingudes de l'orient que ja superen les barreres de l'estereotip i del sexes. Afortunadament.
I què me'n diuen dels jocs de taula? El Risk, amb els canvis en la forma dels exèrcits que pul·lulen pel taulell; ui, quines batalles organitzàvem per dominar Yakutia o Kamtxatka!; el Cluedo, i aquells assassinats per la casa senyorial amb uns personatges d'ambient claustrofòbic i british, o el Monopoly, encara resisteixen com gals de còmic. Diuen que la crisi fa tornar als jocs de taula, i a intentar enfonsar el veí amb uns lloguers excessius, i vigila, per si no et toca anar a la presó. Un argument tan real com la vida mateixa. I diuen que el primer Monopoly es va inventar per mostrar que la propietat no havia de ser privada, sinó col·lectiva o comunitària. La història és plena d'aquestes paradoxes. I veus el cub de Rubik, que et va costar tant aprendre a fer, i ara fa pampallugues de coloraines i penses que tampoc no ha canviat tant. Els jocs de la teva vida ara els veus amb nostàlgia; en aquella època eren molt més que això: eren una forma de vida.
