AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
el dia de Nadal i el de les altres dues celebracions, Cap d'Any i els Reis, ens fan recular en el temps i ens situen a la infància. Això m'acostuma a passar cada any. La memòria m'estira cap al passat més llunyà. Qualsevol motiu és suficient, un pessebre, la loteria, el somriure dels infants al carrer en hores de classe perquè fan vacances, els torrons o les imatges associades a aquestes festivitats. Qualsevol guspira encén una gran foguera evocadora al meu cap, una escalfor emotiva que m'entendreix perquè desperta el nen que encara roman viu dins nostre.
Hi ha moments inoblidables en la vida. Jo els bons els acarono, els mimo, no deixo de cap manera que l'oblit els apagui, i si observo que es deterioren pel pas dels anys, talment succeeix amb les coses físiques, procuro reconstruir-los amb paciència i com que alguns són compartits amb altres persones no m'importa entrevistar-m'hi perquè m'expliquin què va ocórrer exactament per a una visió més completa i una comprensió més precisa. Em molesta quan el record amable es desfà, es va desintegrant, així doncs procuro il·luminar-los sovint per evitar que aquesta fosca amnèsia m'ocasioni neguit.
Algun any he escrit que el Nadal era el pessebre, la representació dels Pastorets en el Centre Parroquial, el cagatió, el dinar familiar, l'escudella i carn d'olla i el pollastre al forn farcit de prunes i botifarra, un conjunt de nadales, una nevada en sortir de la Missa del Gall que ens va il·lusionar tant que ens n'anàrem cap a casa cantant Santa Nit. El primer record que em ve al cap és la meva relació amb el tió, un tronc vell guardat en el llenyer, i que ja els meus germans estovaven a cops de pal el dia de Nadal abans de dinar per fer-lo cagar. Sempre m'ha semblat un gest violent picar-lo perquè descarragués el cava, la fruita, els turrons i les neules que guardava amagats dins la seva panxa de fusta. Si es mira fredament, el que hauríem de fer amb el prodigiós tió és abraçar-lo o acaronar-lo un cop i un altre fins que cagués totes les llaminadures. No era just agredir-lo després que l'havíem alimentat amb blat de moro, patates i gots d'aigua. A més jo i els meus amics clavàvem a aquell tros de soca trompades per fer-li mal de veritat, mentre que ell ens premiava amb regals i coses bones per menjar. Tot rutlla a patacades; no és just agrair-li els esforços a garrotades.
Durant la dècada que va de 1950 al 1960 van aparèixer en el mercat unes noves figures per al pessebre que res tenien a veure amb les tradicionals: la castanyera a peu de camí per vendre castanyes i moniatos als pastorets, un guardabosc amb escopeta, un pagès amb barretina que llaurava, cases i una posada rústega de l'estil del poble de Rupit; va ser en aquest context quan de cop i volta em vaig trobar en el meu pessebre una nova figura que no vaig saber amb exactitud d'on havia sortit. Una figura inquietant: un home, vestit amb una gavardina llarga fins els peus amb un llarg paraigua tancat a la mà i una motxilla a l'esquena. Cap altre nen la tenia i quan preguntava què simbolitzava ningú em podia donar una resposta convincent. No sabia què fer-ne. Era ben fàcil no posar-l'hi, no obstant em sabia greu. Pel seu aspecte sinistre i per la roba que portava no mantenia cap relació amb les altres figuretes, ni amb el paisatge. S'havia extraviat d'època i d'espai, talment un intrús. Com si un home del segle XX hagués estat present en el naixement de Jesús, bé per admirar-lo o per impedir-lo.
Mai no vaig entendre què feia l'home del paraigües allà al mig, ni quina funció precisa realitzava; no sabia si situar-lo a prop de la cova de Betlem, menjant sopa amb els pastors, al costat del pescador i de la dona que renta roba en un estany de plata, o entre la gernació d'homes i dones que van a adorar el nen Jesús per oferir-li regals. Vaig decidir, tanmateix, que era un perillós espia, pagat pels romans i pels jueus, que vigilava els moviments del Reis Mags, que en la mesura que passaven els dies es movien tot atansant-se a la Sagrada Família i ell tenia la perversa misió d'impedir que anessin a retre homenatge al fill de Déu reconeixent-lo com a rei de reis. A partir d'aquell moment va realitzar-se en el meu pessebre un argument novel·lesc, talment un relat de la guerra freda entre bons i dolents que m'entretenia molt, ensems m'angoixava, perquè jo volia una victòria rotunda del Bé contra el Mal. Els Reis Mags deixaren de ser pacífics i esdevingueren croats, carregats de pertrets de guerra. Els blindava perquè no caiguessin en cap emboscada, igualment desorientava l'espia malvat. La vella batussa ancestral, la tragèdia clàssica entre les forces del bé i les del mal, es teatralitzava cada any en el meu molsut pessebre; en el meu senzill món de joguina el diable disfressat d'home del paraigües, perdia sempre i el triomf dels Reis estava assegurat, cada any arribaven a temps per oferir or, encens i mirra, el perfum més fi de tots.
Alguns creuen que aquesta tendresa que ens desperta el Nadal és massa ensucrada i que hi ha una repetició d'adjectius dolços. Si Déu vol l'any que ve tornaré a ser de nou el nen aquell que posava figures al pessebre, que anava a veure els Pastorets i feia cagar el tió. Bon Nadal.
