ÀNGEL DE VEGA
si Déu vol, a la llarga, podré classificar els meus records en quatre arxius de memòria personal: franquisme, transició, democràcia i independència. Pel que fa al primer, el que correspon a la meva infància, la televisió en blanc i negre d'aquella època, amb un únic canal, hi va tenir un protagonisme molt destacat. Recordo que dins d'aquella programació de plat únic les corrides de toros tenien un paper preponderant. Les retransmissions en directe des de les places de Sevilla i Madrid realitzades per Matías Prats pare configuraven una realitat que, malgrat que era llunyana (un servidor mai no havia anat més lluny de Barcelona), era l'única que hi havia.
Ara bé, per fer-nos una imatge de conjunt d'aquella realitat oficial del franquisme dels anys seixanta, als toros calia afegir-hi els partits de futbol del Reial Madrid (amb els gols d'Amancio i Gento) i els de bàsquet del mateix equip blanc (gancho de Emiliano). O sigui, que a part d'això, ?almenys pel que fa a la tele del règim, no existia gairebé res més. Bé, això i la desfilada de la victòria de cada any (amb cabra legionària inclosa), els Niños de San Ildefonso abans de Nadal, les folklòriques de cada dissabte a la nit i els mapes del temps d'en Mariano Medina.
És evident, per tant, que ara, quan recordo la meva infantesa (i de retruc el franquisme que vaig viure), dins del meu cap es produeix una desfilada de personatges (espanyols) i de veus (evidentment en castellà) que provenen d'aquella televisió en blanc i negre. Una desfilada que obren o tanquen toreros de l'època, la veu de Matías Prats pare i corrides de toros. I així, doncs, és inevitable que associï aquell espectacle sagnant al franquisme, exactament de la mateixa manera que identifico moltes altres coses a aquella època en rigorós blanc i negre. I és que llavors tot era tan gris, tan mancat de color, que aquella tele única del règim no desentonava gens ni mica. Per exemple, la violència envers els nens. Servidor de vosaltres pertany a una època en la qual les pallisses a l'escola i a casa eren freqüents i no passava res, era el costum que hi havia llavors.
Sortosament, en l'actualitat aquell terror fa molt de temps que ha passat avall i ara potser són alguns mestres i progenitors els que viuen sotmesos al terror dels seus alumnes i fills. Però, incomprensiblement, la salvatjada de les corrides de toros continua viva. És evident que cada vegada hi ha menys gent a les places, però si ara un mestre o un progenitor pot anar a la presó per maltractar un alumne o un fill, també és cert que l'espectacle lamentable de maltractar i ferir un toro fins a la mort continua sent no només permès, legal, sinó a més considerat com a art i elevat a la categoria de fiesta nacional per alguns. Punxar un animal amb tota mena d'estris esmolats fins a matar-lo és una festa? I a més nacional? De quina nació parlem? De la catalana, potser? Això és la nostra festa nacional, la de Catalunya?
Sé que es pot argumentar que les corrides de toros existien abans del franquisme, en temps de la República (i molt abans) i que potser el president Macià n'era un aficionat. Però, es podria respondre que abans d'inventar-se l'aspirina els mals de cap eren terribles i sense remei o que abans de descobrir-se els efectes terapèutics de la morfina el dolor que provocaven les ferides de guerra, les operacions i les extraccions dentals era insuportable i que la gent es moria literalment de dolor. És més, abans de la màquina de vapor els cavalls eren obligats a treballar a cops de fuet fins que hi deixaven la pell, literalment esgotats per l'esforç. Significa tot això que un costum tan desfasat com torturar toros fins a la mort i a més en públic, fent pagar entrada, s'ha de continuar permetent, almenys a Catalunya? Quina mena de suposat art hi ha en aquesta salvatjada de temps passats anomenada tauromàquia?
I ja que parlem d'art (i permeteu-me que repassi un moment quines són les arts que existeixen: música, pintura, literatura, etc.) només una pregunta: heu sentit mai parlar a la tele presumptes "artistes" de la tauromàquia com ara Jesulín de Ubrique? Per l'amor de Déu, com voleu que aquest personatge (per posar només un exemple) sigui considerat un artista? Això és un artista, un home dotat d'una cultura més que elemental? Un torero, ara ja retirat, que amb el que va guanyar matant toros es va comprar un cortijo i després un tigre el qual va batejar amb el nom de "Currupipi"? Sincerament, crec que l'art i els artistes no tenen res a veure amb tot això.
Sortosament, però, fa pocs dies el Parlament va admetre a tràmit i va votar favorablement una petició per prohibir les corrides de toros al nostre país. És només un primer pas envers la normalització pel que fa al tracte que han de rebre tots els animals. Evidentment, des d'Espanya ens han dit de tot i fins i tot alguns autòctons han defensat les corrides amb el pretext de la cultura mediterrània, com si al Coliseu romà encara hi hagués lleons cruspint-se condemnats. És com si no sabessin que enguany el Barça ha guanyat 6 Copes, 6, de diferents "ramaderies", estatals, europees i mundials.
