Díaz Ferrán, sense combustible

MATÍAS VALLÉS a lgú recorda el nom del president d'Air Madrid? La predecessora d'Air Comet va implosionar fa tres Nadals, ocasionant perjudicis a un nombre de passatgers -120.000- i de treballadors -1.200- que multipliquen les víctimes de la seva continuadora empresarial. No obstant això, el relatiu anonimat dels seus gestors va diluir l'escàndol. El soroll es va buidar. L'arxiu per part de l'Audiència Nacional de la querella interposada per associacions de consumidors contra els directius de la companyia aèria, a penes va merèixer una nota a peu de pàgina.
En resum, no es tracta d'Air Comet, sinó de Gerardo Díaz Ferrán, i atès que aquest empresari no té virtuts imagològiques sobresortints, tampoc és un problema personal, sinó patronal. El president de la companyia en dissolució monopolitza el ganxo periodístic per damunt dels drames personals dels passatgers sense vol, que vituperen el president de l'empresa per garantir-se l'accés a les portades. De fet, el seu soci Gonzalo Pascual ha quedat relegat a un tercer pla. Per tant, la CEOE s'ha fet contraproduent per al seu líder, un turment addicional a les turbulències de la seva carrera empresarial.
Díaz Ferrán hauria de ser el primer interessat a abandonar el seu càrrec a la patronal, perquè remeti la seva visibilitat. En tribulacions sense més paral·lelisme que l'impacte mediàtic, la desaparició ha estat l'estratègia de Tiger Woods i, què es va fer d'un tal Luis Bárcenas, imprescindible en la dieta informativa d'uns mesos enrere? A més, el president de la CEOE ha perdut punch per desenvolupar l'oposició al Govern que encarna la seva confederació. Els seus col·legues han de desconfiar obligatòriament d'un portaestendard aclaparat pels seus deutes milionaris amb l'administració. No obstant això, ni els arguments més poderosos dissuadeixen un líder quan sucumbeix a la temptació de creure's indispensable, en la línia de Francisco Camps.
Les dificultats recents i creixents de Díaz Ferrán il·luminen la seva presència disciplinada en la conferència de presidents, sense la menor objecció cap al seu convocant. El mes de juliol passat va encaixar de part de Zapatero la major diatriba que un president de Govern espanyol ha pronunciat contra un individu concret. Els assistents a aquella roda de premsa, posterior a un consell de ministres, no oblidarem mai la imitació d'Hugo Chávez a càrrec del primer ministre socialista. Va acusar la CEOE de tornar Espanya al franquisme i va singularitzar mals diabòlics en el seu president. Així s'interromp un diàleg social, però seria simplista retratar Díaz Ferrán com un enemic del PSOE. El Govern concedeix al seu iot Leuqar, de 25 metres, unes envejables condicions d'atracament al port menorquí de Ciutadella.
La permanència de Díaz Ferrán al capdavant de la CEOE demostra el nul pes atorgat a la patronal pels empresaris de categoria, que gaudeixen d'accés sense intermediaris a les cúpules del poder. Com de costum, el propietari d'Air Comet ha de guardar-se dels seus aparents defensors. Quan Cristóbal Montoro assegura que la fallida de l'esmentat propietari "forma part de la normalitat", el dirigent popular hauria d'aclarir si normalitza els milers de passatgers a terra després d'haver abonat religiosament els seus bitllets, o els retards de mig any en el pagament de les nòmines, o els deutes astronòmics amb la Seguretat Social, o la paralització dels avions pels tribunals britànics, o l'engany als seus companys de la cúpula de Caja Madrid sobre l'aval per a un deute. Per no parlar del seu xalet a Mallorca, el constructor del qual li reclama infructuosament 750.000 euros. Amb molt menys material s'han gravat ?telesèries de desenes de capítols.
José Blanco sentenciava fa pocs dies que "Air Comet no té diners ni per a combustible". Díaz Ferrán apel·la precisament a la incombustibilitat per mantenir-se al capdavant de la CEOE. La seva lacrimògena manifestació que ara comprèn millor els maldecaps dels empresaris és tan imaginativa com increïble. El seu no és un fracàs més. Abans que el càrrec empresarial es tornés en contra seu, devia haver estat un excel·lent trampolí, que franquejava portes i potser tranquil·litzava els qui no cobraven els seus sous. Per desgràcia, els protagonistes mai es resignen a l'anonimat.
Per cert, el president d'Air Madrid era José Luis Carrillo.