MATÍAS VALLÉS
Si regala una camisa de cent euros -cap dels meus lectors fa regals per sota d'aquesta xifra-, però el perceptor creu que la peça costa 60 euros, llavors ell ha rebut un regal de 60 euros. Quant a vostè, ha llançat 40 euros a les escombraries, cosa que avui no pot permetre's ni un Alberto. Si multiplica aquest índex de satisfacció, inferior al que vostè mereix, pels 25 obsequis a l'any que efectua de mitjana un ciutadà occidental, el desfasament dispara els senyals ?d'alarma. No obstant això, aquest article no és una apel·lació a la garreperia que menyspreem, sinó a l'exactitud que encarim literalment.
La singularitat del regal es deu al fet que l'estimació -que ve de preu- la fa un tercer, obligat pels convencionalismes a no dir ni piu. Un cop de paella en ple cap al donant d'una paella encara per desembalar, o un estrangulament amb la corbata fresca, millorarien gradualment i darwinianament l'ajust de la qualitat al cost dels obsequis. Per desgràcia, el receptor està condemnat per regles atàviques al maleït somriure inescrutable, tant si ha rebut un espremedor de taronges com un Ferrari.
En el fons, algú apel·la al valor sentimental. Destrossem-lo, col·locant-nos en la posició de l'obsequiat. Què és el primer que vostè pensa quan rep un present? La utilitat, el color, si cabrà a ?l'armari... Siguem sincers, vostè fa un càlcul del preu. Aparquem doncs els sentiments, atès que "article de regal" significa ?simplement que és més car que el mateix objecte destinat a l'ús quotidià. Per tant, hem arribat a la solució, oferir diners al ?comptat perquè el receptor els ?malgasti com vulgui i es faci ?responsable de com es depreciïn. Per ?desgràcia, cent euros al comptat ?semblen només ?seixanta, perquè el perceptor se sent humiliat en ?reinterpretar la ? relació en termes pecuniaris.
