Avui és aquell dia en què constatem que la màgia dels tres Reis de l'Orient ja s'ha esvaït per l'horitzó. Hem desembolicat els regals i hem apagat els llums de Nadal. La foscor dels matins d'hivern es fa més crua que mai, i el fred arriba al moll de l'os. Sembla que despertem d'un somni en què ens havíem arribat a creure que la màgia era possible. Però, no, avui tot torna a la realitat, la crua realitat de cada dia. Què en queda de les festes de Nadal? És una pregunta que em faig cada any. Què en queda o que n'hauria de quedar? Per a mi, n'hauria de quedar la capacitat per la il·lusió (ens podem il·lusionar si ens ho proposem), la capacitat per als bons propòsits, i la possibilitat del joc. Serien tres bons regals immaterials que ens podrien haver deixat els Reis enguany. Ens costa viure la il·lusió. Vivim en un món bolcat en la ciència i en la tecnologia, en allò que és palpable i que, sobretot, és productiu. Per això, la imatge d'aquests dies és la mirada innocent, embadalida, d'un nen davant un pessebre o davant les carrosses de Ses Majestats. I és que la il·lusió omple molts buits espirituals del nostre interior, i ens ajuda a superar tantes i tantes mancances que hi ha a les nostres vides. La il·lusió és la sal de la vida.

Els bons propòsits són propis de l'any nou. El canvi de guarismes convida a un canvi interior. Hi ha tantes coses que voldríem millorar. Allò d'"any nou, vida nova" és un desig ben humà, integrat en les nostres tradicions. Però sovint, amb les presses i els neguits del dia a dia, oblidem aquestes bones intencions. I ens trobem amb la mateixa rutina de l'any passat i dels anteriors. Ens podem sentir impotents. Però aquesta "aturada de motors", aquesta reflexió interior, i aquest canvi de rumb, sempre és possible. La rutina ens porta a fer coses i més coses sense que hi hagi temps per preguntar-nos-en la raó. L'aturada tècnica ofereix un espai per a l'autocrítica, per destriar allò que realment és important d'allò que no ho és tant i d'allò que és superflu. Quantes foteses ens poden semblar imprescindibles en les nostres vides si no tenim capacitat de reflexió!

I ens queda la possibilitat de jugar. És un verb que se'ns fa difícil de conjugar. Ens sembla que el joc és cosa de nens. I, en realitat, als nens no els deixem temps per al joc imaginatiu. Sempre tenim l'excusa de les moltes coses que cal ferÉ Qui no té capacitat per al joc imaginatiu no desenvolupa l'humor creatiu. A través del joc podem ser capaços de donar forma, d'imposar ordre i bellesa en el caos d'experiències amargues que semblen teixir les nostres vides. Tot jugant, podem expressar les nostres idees i els nostres conflictes. I podem convertir el nostre entorn en quelcom que té un interès. El joc pot ser element de supervivència en la tragèdia, com a la pel·lícula La vida es bella.

És important que els adults aprenguem a jugar, i és molt important que no privem d'hores de joc imaginatiu els nostres fills i filles.