Abans-d'ahir es va acabar el cicle de les festes de Nadal. Són unes festes que es preparen i anuncien amb molt temps d'anticipació i que passen de pressa, tot i que deixen la sensació d'una reiteració festiva que agrada i cansa alhora.

Tots aquests dies he tingut obertes, a la sala de casa, les Estampes de Girona que va publicar Joaquim Pla i Dalmau l'any 1949 al prestigiós segell editorial gironí de la seva família. Aquest llibre és una col·lecció de linòleums, gravats, glosats i il·luminats a mà, a cinc tintes, pel mateix Pla. El va escriure, dibuixar i pintar valent-se "més de la gúbia que de la ploma", com diu ell mateix, i ho va fer amb la "pretensió de fixar, d'una manera un xic pintoresca si voleu, una pila de coses que jo encara he tingut la sort de viure i que tinc por que no ho visquin en plena intensitat, les generacions que ens segueixen".

Em va costar localitzar i tenir aquest llibre que avui és, en la seva curta edició de dos-cents exemplars, una raresa bibliogràfica plena de suggeriments, emocions i ingenuïtat, tot resseguint el calendari de les festes i les tradicions més assenyalades de la ciutat. Hi surten, és clar, en la darrera pàgina del llibre totes les festes de Nadal, i en la primera pàgina ens saluden com abans-d'ahir els tres Reis d'Orient.

Puc dir que si hem de jutjar per aquest any, les pors que expressava en Joaquim Pla no s'han confirmat.

Diumenge passat, el 3 de gener, després que de matinada, la nostra filla Mar tornés a Dallas donant per acabada una curta estada de deu dies a Girona, a la tarda vam anar a veure els Pastorets, i dimarts al vespre vam tornar a l'Ajuntament per veure l'arribada de la cavalcada amb tota la seva solemnitat i il·lusió engrescadora.

Diumenge també vaig haver de fer un parell d'entrevistes relacionades amb el traspàs dels serveis de Rodalia, per a Catalunya Informació i per a TV3, i dimarts, al matí vam tenir sessió del Consell de Govern i al migdia, abans de la cavalcada, vaig haver de comparèixer en la roda de premsa del Govern. Explico aquestes qüestions d'agenda per subratllar que malgrat tot, per a mi van tenir més rellevància íntima, personal, els Pastorets i els Reis que les coses que em lliguen a la projecció pública.

Als Pastorets hi vaig tornar després de molts anys de no anar-hi, i vaig sentir un punt d'emoció i d'esgarrifança, com un cert retrobament, primer amb un escenari visitat durant anys amb una sistemàtica reiteració. No sé si ens adonem prou de les magnífiques instal·lacions del Teatre Municipal, que combinen el vell i el nou, el sabor clàssic i de la tradició, amb la modernitat de l'arquitectura funcional i diàfana que respon als requeriments de la societat contemporània. Però el punt de màxima emoció va ser adonar-me com el nostre fill Raimon seguia els Pastorets amb un punt de familiaritat i entonava les primeres estrofes de les cançons apreses en els anys d'infantesa, ara que ja passa dels trenta. L'Elena, la seva dona, que potser no hi havia anat mai als Pastorets de Girona perquè estava ocupada amb el pessebre vivent de Celrà, va quedar engrescada i quan va veure la reflexiva atenció d'en Jan i l'excitació d'en Nil, va concloure que en els propers anys hi haurà de tornar amb gust.

Vam tenir sensacions semblants la nit de Reis. Confirmant la impressió de tots els que participen directament en la cavalcada que el que es veu des de dins mateix no té preu i transparenta els milers d'il·lusions infantils acumulades.

Hem tancat el cicle nadalenc i jo mateix he tancat el cercle, vuit anys després d'haver deixat l'Alcaldia de Girona, de recuperar els escenaris de la memòria i reprendre amb plena normalitat el pols de la ciutat, després de tornar als Pastorets, que era l'assignatura pendent que encara tenia.

Tot això ve a tomb d'un fet molt més transcendent i molt més col·lectiu, i doncs, menys personal.

No sé si ens adonem del que representa d'esforç i de dedicació mantenir vives dues tradicions com els Pastorets i la Cavalcada. Els centenars de persones que posen a contribució d'un projecte col·lectiu hores i hores del seu temps personal pel pur goig de participar-hi d'una forma totalment lliure i gratuïta. No sé si hi donem prou el valor que té, perquè, en la seva recurrència anual, el retorn cada any als escenaris del teatre i dels carrers de la ciutat és com una interpel·lació col·lectiva als ressorts més íntims de la comunitat ciutadana. Proscenium amb en Joan Ribas, la veu diàfana d'en Joan Canals, i tota la plètora d'actors i els Manaies de Girona, any darrere any, amb els mateixos gestos, les mateixes cares, el mateix compromís amb la ciutat, són dues peces essencials d'un engranatge ciutadà que dissipa totes les pors del malaguanyat Joaquim Pla, i planteja cada any, el repte de la imprescindible continuïtat al servei d'una il·lusió compartida i essencial. Any rere any hauríem de prendre nota i aixecar acta notarial de l'agraïment degut i mai buscat. És un reconeixement que vull fer, que em sembla que tots hem de fer.