Són moltes les persones que com a conseqüència de la crisi s'han vist privades del seu mitjà de vida, del seu salari o els seus ingressos. I em refereixo tant a treballadors -més de quatre milions figuren ja inscrits a les oficines públiques de l'atur-, com a petits empresaris i autònoms. Fins fa escassament dos anys i mig, semblava que els bancs regalaven els diners, incitaven a comprar habitatges, donaven crèdits amb alegria insana, i el clima social estava imbuït d'un consumisme alarmant. Però el diner era barat i les entitats bancàries de tota mena donaven crèdits, hipotecaris o de consum, fins i tot per anar a fer viatges i vacances, i tot semblava xauxa. Els habitatges que s'adquirien amb hipoteca eren valorats generosament...Hi havia veus que alertaven de la bombolla immobiliària, de la inconsciència dels consumidors i compradors, i de la irresponsabilitat dels bancs, de constructors i de promotors. Però eren minoritàries, i fins i tot eren silenciades i se les contradeia des de les esferes del mateix govern. Recorden el debat entre el ministre Solbes i el Sr. Pizarro? Els vots donaren la raó al Sr. Solbes. La realitat ha donat la raó al Sr. Pizarro. El desastre econòmic i les greus conseqüències socials del mateix salten a la vista.

Bancs i Caixes han estat receptors d'ajudes econòmiques, i potser era necessari. Però a les víctimes de l'engany del país de xauxa que es defensava i es descrivia alegrement per aquests mateixos bancs i caixes, que ara neguen crèdits fins i tot a qui ofereix garanties, qui els ajuda? Moltes famílies que amb sacrificis havien adquirit un habitatge o una casa amb una hipoteca, confiant en els ingressos dels seus integrants, han vist com el seu habitatge es devaluava i no podien fer front al pagament de la hipoteca. Malauradament, els bancs i caixes, a aquest ritme, s'estan convertint en les grans immobiliàries del país, contribuint a la ruïna econòmica de moltes persones i empreses.

Calen reformes imaginatives. Possiblement, per a totes aquelles persones que confiant en el sistema, s'han vist al carrer i sense feina, caldria fer una moratòria respecte a les hipoteques o crèdits que varen assumir, al marge d'altres ajudes imprescindibles per evitar misèria. No seria prudent decretar que totes les persones que acreditin la seva condició d'aturat, i per un termini de dos anys, no haguessin d'abonar les quotes de la hipoteca o dels crèdits? No seria just facilitar a les petites empreses mecanismes per poder cobrar impagats, que evitessin el seu tancament? Perquè em pregunto si el gran esforç que s'ha fet per ajudar les entitats bancàries ha repercutit de forma real i efectiva en l'economia del dia a dia de les persones i ha beneficiat la ciutadania en general. Qui paga les conseqüències d'una valoració excessiva d'uns habitatges sobrevalorats? Els bancs i les caixes, segur que no. Mentre la usura i el diner siguin la moneda de canvi i el benefici sigui l'únic objectiu i motor de l'economia, les persones, la seva dignitat i els seus drets fonamentals restaran marginats. Calen revulsius.