PERE SIMÓN CASTELLANO
La sentència (531/09) del Jutjat Penal número 16 de Madrid, coneguda fa poc, ha condemnat a un any i nou mesos de presó dos periodistes de la cadena SER per un delicte de revelació de secrets. A través del portal on-line de la cadena, els periodistes van informar de presumptes afiliacions irregulars de militants al PP de Villaviciosa de Odón i van publicar una llista que contenia la identitat d'aquestes persones en un context de lluita interna en el PP per tal d'accedir a posicions de poder, ja que s'acostaven les eleccions a la presidència de la Comunitat de Madrid.
El jutge considera que la protecció constitucional al dret a la informació no s'estén a Internet, perquè aquest últim "no és un mitjà de comunicació social en sentit estricte, sinó universal". A més, assevera que el dret a la protecció de dades personals dels afiliats irregulars té una eficàcia superior sobre el dret a informar dels periodistes. Ambdues afirmacions són errònies i fàcilment refutables.
Pel que fa a la primera, a ningú se li escapa que Internet és un veritable mitjà de comunicació social que actua com un suport a través del qual els ciutadans i els mitjans de comunicació s'expressen i envien informació, la qual viatja a una velocitat fins fa poc desconeguda i amb una potencialitat de lectors inimaginable. A tall d'exemple, els blocs i les xarxes socials (Twitter, Facebook, etc.) permeten la transmissió d'informació que, evidentment, està sotmesa a l'imperi del dret i al control de constitucionalitat. Resulta inexacta i absurda, doncs, la distinció que el jutge fa entre Internet i els mitjans de comunicació tradicionals, perquè en qualsevol cas, la protecció constitucional és plenament vigent.
Pel que fa al segon argument en què es basa la condemna, cal recordar que la jurisprudència constitucional ha establert que el dret a la informació gaudeix d'eficàcia radiant i preval sobre la resta de drets fonamentals (STC 107/1988 de 8 de juny i 172/1990, de 12 de novembre), perquè la llibertat d'informació està basada en la llibertat d'expressió, i aquest és el factor clau en la formació de l'opinió pública; la base del pluralisme necessari en una societat democràtica. Dit d'una altra manera, el dret a la informació veraç garanteix una comunicació pública lliure, sense la qual quedaria, en paraules del mateix Tribunal Constitucional, "absolutament falsejat el principi de legitimitat democràtica" (STC 6/1981, de 16 de març).
Per tant, els drets a la intimitat i a la protecció de dades dels afiliats irregulars vencen sota l'eficàcia radiant del dret a informar, sempre que aquesta informació sigui veraç i d'interès públic.
La llista que van publicar els periodistes de la cadena SER era veraç, tal com es reconeix a la mateixa sentència, ja que va ser contrastada més de cinc vegades i obtinguda amb diligència professional; i tenia un clar interès públic que el jutge s'entossudeix a negar. Les irregularitats d'afiliació dels militants del PP són un exemple de funcionament antidemocràtic d'un dels dos partits majoritaris en l'àmbit estatal, i la publicació de la llista ha permès demostrar aquestes irregularitats, és per això que l'existència d'interès públic queda fora de qualsevol dubte.
Així doncs, els criteris utilitzats a la sentència per ponderar la protecció de dades versus la llibertat d'informació són xocants, sorprenents i fora de lloc; i constitueixen un risc important pels efectes negatius que poden ocasionar sobre el dret a informar, bàsic en una societat democràtica. Caldrà seguir amb atenció el recurs que s'ha plantejat davant l'audiència provincial, i en tot cas, als periodistes sempre els quedarà la possibilitat de presentar un recurs d'empara per vulneració del dret fonamental a la llibertat d'informació (20.1 de la CE) davant del Tribunal Constitucional, de qui hem d'esperar que posi seny en aquest assumpte.
