Les caixes de les Administracions Públiques es troben buides de diners. És la conseqüència natural de la baixada de l'activitat econòmica que pateix el país i que gairebé tothom sofreix d'una o altra manera. Si no es produeix riquesa, si no es creen llocs de treball, si no hi ha garanties de concessió i de retorn de crèdits, si no hi ha horitzons sòlids per on enfocar negocis de manera correctaÉ És lògic que Hisenda recapti menys del que els diferents governs -estatal, autonòmic i local- necessiten. Aleshores, quan l'aprimament de la despresa corrent de les administracions no es porta a terme -que és la llei primera en tota empresa privada si vol mantenir-se- o quan aquesta despesa corrent ja no es pot ajustar més el cinturó perquè en elefantina s'ha convertit l'administració, simplement es passa el rasclet en la recerca i captura de més diners; en aquest cas, de diners presumptament no abonats en els corresponent exercicis fiscals. Tot plegat, un despropòsit que en res no ajuda l'empresariat.

En matèria sancionadora, el Dret Administratiu assenyala com a principis rectors d'aquesta els de legalitat, irretroactivitat de les normes sancionadores desfavorables, tipicitat, responsabilitat i proporcionalitat. Succeeix, però, que l'Administració Pública, com té denunciat el professor García de Enterría, es mou sovint en un àmbit de certa immunitat i a més sota privilegis concebuts, interpretats i respectats com a tals, cosa impròpia d'un Estat de Dret, com el nostre, que sotmet tota l'activitat de les Administracions a la Llei i al Dret per exprés manament constitucional. Això provoca el que jo en dic un "inquietant desequilibri" entre l'Administració i el ciutadà, que comença pel procediment administratiu, segueix perquè en cas de conflicte judicial les despeses del darrer són assumides per ell mateix mentre que les de l'Administració ho són a càrrec del pressupost públic, i acaba perquè difícil és que el funcionari de torn assumeixi algun tipus de responsabilitat en la seva mala manera de fer basada en la seva inacceptable prepotència.

Recentment, el Tribunal Superior de Justícia de Múrcia (com ho va fer abans el de València) ha parat els preus a la voracitat amb què sovint actuen els inspectors d'hisenda en aquesta època de vaques magres en la qual tot s'hi val, sembla, en la recerca del diner. Es va aixecar una acta d'inspecció a un contribuent que no va presentar ni tampoc va ingressar els pagaments fraccionats corresponents a l'impost sobre societats. Va succeir, però, i Hisenda ho sabia, que el resultat definitiu de l'autoliquidació de l'impost fou negatiu ("a retornar"), però malgrat aquest fet objectiu més que conegut, Inspecció li va imposar una sanció per no haver complert amb l'obligació d'ingressar els pagaments a compte i va prendre com a base de càlcul de la sanció l'import del deute relatiu al pagament fraccionat no ingressat, de manera que li va imposar una multa de 143.000 euros. En termes col·loquials: un despropòsit i una poca-soltada atès que l'exercici fou a retornar (Hisenda al contribuent) i no pas a abonar (el contribuent a Hisenda).

L'empresa va recórrer en via administrativa i aquí va aparèixer l'esmentada prepotència amb la qual acostumen a actuar les Administracions Públiques que parteixen, gairebé sempre, de la idea que elles tenen la raó i qui no la té és l'administrat, amb la qual cosa al contenciós administratiu es va veure abocada a anar-hi. El Tribunal Superior de Múrcia li ha donat la raó i ha deixat escrit a la sentència que l'Administració Tributària va procedir de "manera contrària a l'aplicació equitativa de les normes legals", la qual cosa va produir "un clar desequilibri i un resultat injust", atès que la sanció no podia aplicar-se sense tenir en compte que el resultat de la liquidació definitiva de l'exercici era "a retornar", i que l'actuació dels inspectors fou "injusta i desproporcionada" a més de d'atribuir a Hisenda un recorregut administratiu totalment irraonable; mancat, doncs, de sentit comú, a més de no disposar de fonament legal.

No és la primera vegada que els Tribunals de Justícia paren els peus de l'Agència Tributària i dels seus funcionaris per excedir-se en la seva actuació inspectora; vull dir, per no sotmetre aquesta als principis del procediment administratiu sancionador i als preceptes que el legislador ha dictat. Que hi hagi "fam" de diner mai no pot ser ni motiu ni excusa per saltar-se alegrement la Llei i el Dret, i sotmetre el contribuent a un "paseílllo" administratiu i posteriorment judicial a càrrec de la seva butxaca sense que els plats trencats els pagui aquell que en veritat de la taula a terra els ha llençat. Fóra bo, en la línia dels principis d'igualtat i d'equitat, constitucionalitzats, i també del principi de responsabilitat, igualment constitucionalitzat, que el legislador, traient-se del damunt el poder de la burocràcia, traslladés a la llei allò que en el llenguatge planer es diu "qui la fa, la paga", i que aleshores l'Administració que ha errat i els funcionaris que han comès abús de Dret, indemnitzessin el ciutadà per haver-lo portat per una carretera absolutament viciada per contrària a norma positiva. La immunitat no hauria de ser atribut de l'Administració Pública en un Estat de Dret com en la pràctica ocorre i com el professor García de Enterría va denunciant.