EMILI PIERA
L'economia només és l'expressió de la cobdícia i la política econòmica la forma de canalitzar-la perquè aquesta pulsió bàsica no enfonsi el país i als particulars. I el problema, em sembla, no és que Zapatero estigui verd en el coneixement de l'avarícia, aquesta espinada elèctrica que articula tantes respostes -es veu que el curset accelerat de Jordi Sevilla per explicar-li'n la utilitat marginal no va ser prou-, sinó que en el veïnatge universal algú ha lligat al braç del lleonès una cinta blanca, com en la pel·lícula d'Haneke, on un pastor lliga al braç dels seus fills una cinta d'aquest color -el de la puresa, aclareix- per expressar el disgust seu i la subjecció d'ells perquè li semblen massa lleugers i, a més, el noi es fa palles. L'atmosfera és asfixiant: en les comunitats rurals de l'Alemanya profunda manaven el baró i el "pastor d'ànimes", més d'un segle després de la Revolució francesa. En el veïnatge universal, els barons de l'FMI i els rectors de Davos ja han decidit lligar Zapatero al llit perquè no es lliuri a somiejos masturbatoris i accepti que la nostra austeritat ha de ser compatible amb el retorn de la banca i els executius a les pràctiques caníbals i a les retribucions i beneficis escandalosos. El que no treu que, en el Pla E, Zapatero fes una impressió d'atabalament, de despesa indiscriminada que, a més, els seus rivals polítics intentaven enterrar en tasques supèrflues. Tampoc ha impedit que Pepiño Blanco qualli com a ministre, encara que ara li retallen les partides. Tot sembla indicar que assistirem a una reconducció d'un Zapatero desdibuixat a una línia de normalitat que pot fer fins i tot innecessari el PP. Com a l'Iraq: la ira de l'imperi, que corejaven alguns entusiastes de la submissió, va ser aplacada amb el lliurament incondicional a la guerra "legal" de l'Afganistan. Ha arribat l'hora de cert patriotisme intel·ligent que posi en primer terme les víctimes de la crisi i arrossegui a cop d'escombraels agiotistes de la requalificació.
