Accident mortal

el 19 de gener a Vilobí d´Onyar

JOAN DAVÍ i MAYOL. Mollet del Vallès.

El passat 21 de gener, amb motiu de l´accident mortal del dia 19 a l´autopista AP-7, vaig escriure donant la meva modesta opinió al Servei Català de Trànsit, no he rebut cap resposta ni tan sols per dir que han rebut el meu correu-e.

La situació en aquell tram d´autopista en obres, continua essent la mateixa que de fa molts mesos i altament perillosa, tot i estar senyalitzada. Fa mesos que un accident semblant hauria pogut succeir, allà la velocitat s´ha limitat a 80 km/h, quan possiblement caldria una limitació específica a 60 km/h per a camions en el mateix tram, doncs continuen la conducció amb la velocitat que tenen assignada per autopista, en haver-hi poca diferència amb la velocitat establerta dins la zona d´obres, essent un greu perill pels cotxes, els conductors dels quals majoritàriament (després d´un munt de sancions i de radars posats expressament) redueixen la velocitat atenent a la senyalització. Un vehicle espatllat en una tram en obres i sense voral, amb camions circulant a 80/90km/h continua essent potencialment una trampa mortal.

La manca d´informació en prendre el tiquet, en el sentit que el conductor es trobarà una pila de quilòmetres on caldrà passar de 120 a 80 km/h podria ser objecte d´un debat, en el sentit que el tram en obres hauria de ser gratuït; una autopista és per córrer, per no trobar obstacles, per conduir amb molta més seguretat, i això fa mesos que en aquell important tram de l´AP-7 no es dóna.

Et segueixo

esperant, Nil

ona vilar del pino. garrigàs.

Quan tornaràs? Segueixo esperant que em vinguis a obrir la porta de casa quan arribo de l´institut? Segueixo esperant que algú esmorzi amb mi cada matí i que algú em tregui un somriure immediat en veure´m. M´és igual el que digui la gent, jo sé que et tornaré a veure aviat, ho sé? Potser on tu estàs s´hi està millor que aquí, vés a saber si has conegut la Ibrit i sou molt amics, només sé que tinc moltes ganes de veure´t i estar al teu costat per dir-te per mil·lèssim com que t´estimo! No puc més sense tu, cada segon se´m fa etern, Nil, etern? No em crec res encara, encara no sé què està passant, l´únic que desitjo és que aquest malson s´acabi com més aviat millor, ja n´hi ha prou. Res més? L´únic que em falta dir és que jo no em cansaré mai d´esperar-te, sinó vindré algun dia a veure´t? T´estimo tant. Gràcies al Sant Josep de Girona (Júnior B) pel partit d´aquest cap de setmana contra el Lliçà d´Amunt, sou molt grans.

Sobretot gràcies a l´Àngela i als magnífics pares que tinc.

Combregar amb rodes de molí

ÀNGELA FERRER I MATÓ. GIRONA.

És una dita catalana que significa que t´enganyen de manera greu i és el que ha fet el govern Zapatero als pensionistes. Reben una carta que diu que augmenten les pensions un 1%, ja és ridícul l´augment perquè tenint en compte que les quantitats a pagar ja són minses, no cal fer gaires números per adonar-se que és una presa de pèl el que «diuen» augmentaran.

Però el pitjor ve ara. Resulta que al final i si es mira la quantitat a percebre, es cobra menys que l´any anterior. Quan el president va esbombar que donaria 400 ? als pensionistes, va entregar-ne 200 i els altres va anar descomptant el % del sou que es cobrava. Ara la retenció és superior amb el resultat de menys diners pels jubilats i tot l´any. Es deuen pensar que som rucs i com veieu estimats lectors ens volen fer combregar amb rodes de molí. Ara que tot és més car, la classe més desfavorida rebrà menys diners. I tots sabem els seus sous i les despeses inútils que generen.

N´han fet de totes però crec que aquesta és molt sonada i encara no entenc com ningú s´ha queixat. És una injustícia que clama el cel.

La Terra

joan monturiol danés. olot.

La terra és la terra dels nostres besavis, avis i els nostres pares on han nascut i el mateix han fet crèixer la nostra infància. Hem viscut amb germans, és aquí on ens transmeten aquestes arrels i tradicions, tan nostres en què van de generació en generació, viscudes de passats i presents. És el lloc on ser estimats i al mateix temps patir. Són els vells fruits que els nostres avantpassats han plantat i així els nostres pares han conservat. La terra és on els que hi viuen, tenen l´interès a conservar-la, estimar-la i al mateix temps no la volen abandonar només pel descans de la seva vida.

Quin mal ha fet la terra, quan hi ha tantes coses que s´han fet tan malament com destruir-la. La terra no és la culpable, han sigut les persones que l´han convertit en notícies corruptes, i en notícies continuades.

Són les persones que han fet sofrir la nostra terra, no s´ha respectat i al mateix temps no s´ha tingut consideració dels nostres avantpassats. La terra no vol elogis, exigeix respecte, li agrada que se l´estimi i es posa trista quan li han fet mal. Les persones que estimen la seva terra fan l´esforç perquè tingui el màxim respecte, la terra no exigeix a les persones els mateixos drets o sacrificis. Uns han de vetllar per l´ordre públic, altres per treballs i oficis.

Trair la terra és la vergonya i desprestigi pels qui s´atreveixen a cometre el pecat més gran del món, encara que els sigui ingrata per ells. Les veus de les seves consciències i la seva terra, els cridarà de les infàmies que han fet a la vista dels seus conciutadans. No tenen cap més avenir a fer mal a la seva pròpia terra.

Si alguna vegada aneu a passejar i us acosteu a un grup de persones es podrà sentir un xiu-xiu, on sentireu a dir, sabeu, aquell o aquells són els que s´han venut i destrossat la nostra terra.

Quan fracassa un parc natural?

Alfons Delgado. girona.

Qualificar de fracàs la creació d´un parc natural s´hauria d´argumentar. En què es basen per fer aquesta afirmació? La finalitat primera d´un espai protegit és preservar els valors que l´han fet mereixedor de protecció. Aconseguir-ho marcarà l´èxit o el fracàs, no el nombre de visitants que rep ni els beneficis econòmics que aporta al territori. La prioritat d´un parc natural no és ser un lloc d´esbarjo, un camp d´esports o un generador de riquesa econòmica. Així haurien d´explicar-ho les administracions. Quan no calgui fer-ho serà perquè serem una societat madura.

Però el paisatge català actual és el resultat de segles d´interacció entre home i natura, modelat per l´activitat humana, i s´ha de tenir en compte a l´hora de preservar-lo. La pagesia i l´aprofitament forestal han de ser els vertebradors de la conservació del territori. S´han de tenir en compte a l´hora de protegir una àrea de determinada i per tal d´aconseguir l´harmonia necessària per preservar els paisatges catalans, estiguin o no protegits per llei, i els legítims interessos dels sectors afectats.

Pagesia, conservacionistes, món acadèmic i societat en general haurien de conduir el necessari gir a l´actual política de conservació del territori. Fer obrir els ulls als governants i obligar-los a actuar. L´economia del totxo i l´asfalt ha demostrat sobradament la seva ineptitud per aconseguir una societat i una economia que assegurin una riquesa repartida i sostenible i que no hipotequi el futur dels nostres fills.

Els autoproclamats defensors del país en realitat utilitzen aquesta denominació per tal de confondre, però no enganyen a ningú. El Parc dels Aiguamolls és un èxit mediambiental i econòmic, potser no un èxit absolut, però un èxit al cap i a la fi, enfront el fracàs que sí és l´urbanisme especulatiu.