Que els acords incloguin que l'alcaldia l'ostentarà el tercer partit de l'Ajuntament en nombre de vots (Tots per Sant Feliu) i que el presumible alcalde ni tan sols sigui el cap de llista d'aquesta formació (Joaquim Valls), sinó el número dos (Carles Motas) ja diu molt de la peculiaritat d'aquesta moció de censura. Valls, que va dimitir de regidor el passat dia 3, havia estat un dels principals impulsors de l'acord amb PSC, ICV i ERC i discrepava d'aquest canvi de majoria a l'Ajuntament sense cap justificació sòlida. La moció és legítima, perquè els partits que la volen presentar sumen majoria i no han recorregut a cap trànsfuga, però els arguments són febles. La finalitat principal sembla el poder pel poder. D'altra banda, no s'explica que CiU, essent la segona força política en el municipi, accepti cedir l'alcaldia al tercer grup, de la mateixa manera que tampoc sembla raonable que el partit menys votat, amb només un 5,5% dels sufragis, ostenti una de les regidories més importants i més cobejades, com és la d'Urbanisme. CiU, que en les passades eleccions municipals va passar d'una folgada majoria absoluta amb 11 regidors a tenir-ne només cinc, ha acceptat totes les condicions a canvi de treure de l'alcaldia al seu principal oponent, el PSC. Al marge dels interessos personals i polítics que hagin motivat a pactar aquesta previsible moció de censura, ens trobem de nou amb una llei electoral que dificulta la governabilitat dels municipis i fomenta la capacitat decisòria dels partits amb menor representació. També és cert que, com s'està veient darrerement en diversos municipis gironins, la proximitat de les pròximes eleccions impulsa els partits a prendre decisions partidistes i allunyades dels interessos generals. Mentre no es reformi la llei electoral, donant cabuda, per exemple, a unes segones voltes que permetin als ciutadans decidir directament qui volen que els governi, sovintejaran anomalies com la de Sant Feliu.
09:22
