Els partits catalans: unes corporacions tancades

JORDI BERRIO Ha fracassat l'intent d'aprovació de la llei electoral que necessita el país. És una mala notícia, per bé que era molt previsible que passés una cosa així. El fet lamentable és que, després de trenta anys, encara no tenim una forma pròpia d'elegir els nostres representants i ens seguirem movent en la provisionalitat. És una autèntica vergonya que cal imputar a la deriva que han fet els partits polítics cap a convertir-se en unes menes de corporacions que es mantenen unides pels interessos, sense que les ideologies esfilagarsades que encara resten vigents hi juguin el paper que suposadament els correspondria. Les forces polítiques van decidir impulsar aquesta frustrada llei electoral, així com la que encara es discuteix sobre la divisió del territori, per tal de combatre el distanciament que els mosta una bona part de l'electorat català. I això és així, perquè, malgrat que no volen reconèixer públicament, la realitat és que s'adonen que, tal com deia el conseller Maragall, el País està cansat, cansat d'ells, dels partits, i d'una manera especial de la coalició que administra les quatre competències reconegudes, de forma sempre condicionada, en l'Estatut. El mateix Maragall, que en la seva darrera conferència proclamava un conjunt d'obvietats que van escandalitzar els seus correligionaris i l'oposició, encara continuaria creient en la validesa de l'Estatut si és que s'arribés a complir allò que promet. Les xifres escandaloses d'abstenció i el nombre creixent de vots en blanc són, de fet, una denúncia del fracàs del sistema de representació que existeix actualment. Aquesta situació ha fet que tots els partits de l'arc parlamentari hagin vist el llop i això els ha empès a proposar-se de fer alguns canvis, en realitat, si els qui vertaderament manen -que són a Madrid- els en deixen fer cap, de canvi. Però, aquesta realitat que s'imposa per la seva evidència, és una de les coses que no volen admetre públicament, encara que els toqui de patir-la o, segons qui, de celebrar-la, un dia rere l'altre.

El projecte de llei ha caigut perquè els miserables interessos electorals no l'han fet possible, però sobretot perquè els aparells dels partits no volien acceptar les llistes obertes o semiobertes. Hi havia una proposta, provinent d'un grup d'experts, que preveia que els electors poguessin escollir dos escons assignats d'entrada a cada vegueria, excepte la de Barcelona; llavors els diputats restants es repartirien segons el vot de la població, de forma proporcional. L'elector, doncs, escolliria una llista per a la circumscripció i hauria de marcar els candidats als quals atorga el seu vot particular. Això representava que s'introduïa el principi de llista oberta encara que de manera molt limitada. Els partits no han volgut perdre el control sobre l'ordre dels candidats que presenten a l'elecció.

Pel que fa a la llei d'ordenació del territori que ha de discutir el Parlament, de moment sembla que tingui unes perspectives més favorables. Tal com se sap, la proposta a debat per a la seva ulterior aprovació preveu set vegueries en lloc de les quatre províncies actuals. La resposta del territori ha estat, en general, d'acceptació. Hi ha hagut poques al·legacions contràries. La que sembla que té més sentit és la que proposa que el Penedès i el Garraf constitueixin la vuitena vegueria car hi ha un fort sentiment de comarca en aquest territori. En canvi, les manifestacions del batlle de Lleida no en tenen ?gaire, de sentit, pel fet evident que ell només representa els habitants de la ciutat i de cap manera els de l'actual província. Què tenen a veure les terres planes del Segrià amb les altes serres del Pallars Sobirà o de l'Alt Urgell? Tampoc no s'entenen les protestes que vénen de la Vall d'Aran, les quals, francament, em semblen forassenyades. Si hom repassa el projecte resta evident que es reconeix la seva personalitat diferenciada i el dret a negociar bilateralment amb el Govern. Si se la inclou en una vegueria, com ara ho és en una província, és perquè pugui participar en els pressupostos assignats al territori de la vegueria pirinenca. Hi ha veus discordants que preveuen que creixerà el nombre dels ens administratius i, d'acord amb això, que es produirà un augment de la despesa. En contra d'aquesta crítica, el conseller Ausàs afirma que les set o les vuit vegueries no han de representar un augment de les despeses administratives, car els pressupostos serien exclusivament els de les actuals diputacions, les quals, naturalment, desapareixerien i els seus funcionaris serien repartits entre els nous ens.

Tant de bo s'aprovi aquesta ordenació del territori que tindria la virtut de correspondre's millor a la realitat humana i geogràfica del País, i a més, la d'acostar l'administració als municipis i les comarques. El que té poc sentit és tenir el territori endreçat d'una manera determinada i no fer-hi correspondre la llei electoral: tenir vegueries i votar per províncies em sembla una manca de coherència intolerable. Francament, si això passés voldrà dir que l'actual sistema de partits no és el que necessiten els ciutadans de Catalunya. És greu, molt greu, que el Parlament no hagi estat capaç d'aprovar una llei que fa tant de temps que espera, la qual cosa vol dir que, en les circumstàncies actuals, ha esdevingut una institució inoperant. A més, cal tenir clar que la situació no es resol dissolent la Cambra i convocant unes noves eleccions, perquè el problema rau en el tipus de funcionament dels partits actuals i la seva manca de democràcia interna i no en el funcionament de la cambra parlamentària. Molts polítics, especialment els dels partits que governen o que volen governar, estan moguts pels seus interessos personals i pels del grup al qual pertanyen i no, com hauria de ser, per intentar prendre les decisions que més convinguin als seus electors. Comptat i debatut, les organitzacions polítiques, a casa nostra, s'assemblen més a les corporacions o, si es vol, als grups d'interès que no pas al que haurien de ser. I això és copsat pels ciutadans i és una de les causes principals del distanciament creixent que hi ha entre el sistema polític del país i la gent.