ENGANY PRONOMINAL

de la mort de Salvador Espriu

ellegeixo els poemes de La pell de brau en un atrotinat llibre, reproduït amb ciclostil. Des de l'estiu de 1968 és un preuat tresor guardat a la meva llibreria. A la coberta, d'un fons blanquinós, apareix una gran taca de color marró que suggereix l'orografia d'un país. Les lletres, d'un blavós esmorteït, quasi s'han esborrat. A la primera pàgina està escrit que és una edició d'ús privat, datada a Barcelona l'agost de 1959.

Aquest recull poètic de Salvador Espriu es va convertir en un símbol de la lluita contra la dictadura franquista, en una al·legoria de la llibertat i en un cant a la pau entre els pobles de la península Ibèrica o Sepharad. Recordo com les poesies, cantades per Raimon, emocionaven els milers d'estudiants presents al recital de la facultat de Dret, un divendres 13 de març de 1970, que acabaria amb una manifestació per l'avinguda de la Diagonal.

Amb tot, segons el parer dels crítics, el llibre, amb llenguatge críptic i ambigu, és una barreja de visió metafísica i realisme cívic que no traspua un clar compromís polític sinó que s'estintola en la mística de la salvació individual. Aquest precís sentit tindrien els versos del poema XI : "Nosaltres som algun cop tu, / potser mai ell i sempre joÉ"

La veu col·lectiva del poble seria un "clos engany pronominal". El pronom "nosaltres" roman presoner del pronom "jo". És a dir, l'entesa entre la gent dels diferents pobles d'Espanya passa perquè cadascú practiqui les regles de la convivència. No pensa així Jordi Pujol, que instrumentalitza l'escriptor en el seu bloc el 24 de novembre de 2009, quan sota el títol d'El fracàs de l'Espriu, postula: "O potser caldria dir "el fracàs de La pell de brau". O bé "el fracàs de Sepharad". O només "el fracàs de Catalunya". En el panegíric deixa anar: "De fet, l'Espriu i La pell de brau són una gran afirmació de catalanitat i de voluntat catalana de ser i alhora d'espanyolitat generosa i constructiva". Per Jordi Pujol, aquesta visió conciliadora ja no és vàlida perquè "per a ells la solidaritat és paraula d'engany" i "Éés temps d'urgència i de drecera". No serà un altre engany pronominal aquesta urgent drecera? O un clam messiànic d'un personatge que apel·la al "nosaltres" per amagar un "jo" egocèntric? Pel delerós propagandista, s'ha acabat el bròquil?

Malgrat les veus apocalíptiques, Sepharad és l'etern mite de la salvació dels homes amb el diàleg i el respecte mutu. Per això, amb el poeta, cridem ben alt: "Que Sepharad visqui eternament / en l'ordre i en la pau, en el treball, / en la difícil i merescuda / llibertat".