Quan un servidor era petit, el general Franco inaugurava molts embassaments. I cada vegada que ho feia, la veu del NO-DO sempre deia que era "el més gran d'Europa". I era ben estrany això, perquè no feia ni un any (o dos) que ja n'havia inaugurat un que era "el més gran d'Europa", però, bé, llavors les coses anaven així. Vull dir que Espanya sempre tenia l'embassament més gran d'Europa. Recordo que era tan babau, que em pensava que en Franco tenia molts treballadors i que un dia li deia al seu ministre d'Embassaments: "Tu, ministre, vull que facis un embassament en tal lloc". I llavors el ministre li deia als treballadors del seu Ministeri: "En Franco vol que feu un embassament en tal lloc". I llavors, al cap d'un temps, en Franco l'inaugurava i sortia al NO-DO.
I, és clar, també em pensava que passava el mateix amb els trens, les vies, les catenàries, les carreteres, els pals de la llum, els pals del telèfon, els avions, els aeroports, els ports i totes les obres públiques. I que tot allò no costava ni un cèntim, perquè com que ho feien treballadors d'en Franco, vull dir, del govern, doncs, això, que no costava ni un cèntim. I no va ser fins més tard que vaig adonar-me que no, que tot allò no ho feien pas treballadors d'en Franco, del Ministeri Tal, del Govern, sinó que ho feien treballadors d'empreses privades que treballaven pel govern de torn d'en Franco.
El que tampoc sabia llavors era que l'empresa privada que construïa aquell embassament (o el que fos) es posava molt contenta quan rebia l'encàrrec, i que per tant donava diners (fins i tot molts diners) al ministre, al seu secretari, al subsecretari, al director general de Tal, al subdirector, al no sé què, al governador civil de la província on es feia l'embassament (o el que fos), al Jefe Provincial del Movimiento de la província on es feia l'embassament (o el que fos) i a l'alcalde del poble. I per tant tots es posaven molt contents perquè tots ?guanyaven molts diners. I, és clar, tots volien que es fessin moltes obres públiques (que feien treballadors d'empreses privades), perquè així tots tornaven a posar-se molt contents perquè tornaven a guanyar molts diners.
I, és clar, això va funcionar així mentre va manar en Franco (durant 40 anys), però llavors, l'any 1975, en Franco es va morir i va arribar la Transició i la Democràcia. Però amb la Transició i la Democràcia el govern va continuar igual que abans, vull dir que tampoc tenia treballadors que feien embassaments (o el que fos), sinó que això ho feien empreses privades. I llavors, vull dir més endavant, va arribar la Generalitat, perquè abans només hi havia els Governs Civils i Militars i les diputacions, però la Generalitat tampoc tenia treballadors que feien embassaments (o el que fos), sinó que això ho feien empreses privades. I més o menys tot va continuar igual que abans durant vint-i-tres anys, però sembla ser (perquè se li va escapar un dia a un nou president de la Generalitat al Parlament) que les empreses privades pagaven un tant per cent fix. Però tot plegat es va haver de desmentir perquè no hi havia proves.
Entretant, van sortir grups i plataformes de defensa del territori i del seu paisatge que van dir que ja n'hi havia prou de tantes obres públiques (que no feien pas treballadors del Govern central o de la Generalitat, perquè no en tenien pas, sinó empreses privades), com per exemple Salvem l'Empordà. I van dir que ja n'hi havia prou de més camps de golf (amb la sequera que hi havia!), de més urbanitzacions, de més aeròdroms, de més hipòdroms, de més ports esportius (marítims i fluvials), de més línies d'alta tensió, de més centrals eòliques, de més autopistes, de més carreteres, de més rotondes, de més túnels, de més vies, de més estacions allunyades del centre de les ciutats, i de moltes més coses que deixarien l'Empordà com un formatge d'aquells de forats.
I sort d'aquestes plataformes de defensa, i que els que van governar la Generalitat durant vint-i-tres anys van anar a parar a l'oposició (encara que haguessin guanyat per vots), perquè si no ara l'Empordà seria tan lleig i estaria tan destrossat com algunes comarques properes a Barcelona. I després, amb el canvi de govern, es van aturar totes aquelles obres que es volien fer abans i les plataformes i els qui estimen l'Empordà van respirar una mica més tranquils. Però les empreses privades que sempre han fet les obres públiques (des d'en Franco fins ara) no paren de posar contents els que manen, perquè des que hi ha Democràcia les empreses privades poden fer donacions anònimes (que ningú no ho sap) als partits que governen. I, és clar, com que els partits han de pagar molts diners per les campanyes electorals i per guanyar les eleccions, ja que és el mateix que abans, amb en Franco, però ara se'n diu així: donacions anònimes. I quan manen o tornen a manar, doncs, encarreguen les obres públiques a les empreses que han fet donacions anònimes.
De vegades, quan penso en l'Empordà, m'agradaria tornar a ser un nen i creure que el govern té molts treballadors i que les obres públiques no costen ni un cèntim.
