AMB ELS CINC SENTITS

Orígens del coneixement: la fam)

inc són les finestres que alimenten el cervell, cinc les capacitats físiques que permeten captar la realitat: la vista (l'absoluta dominadora, la gran dictadora); l'oïda (de manera lamentable, constantment agredida); el gust (el vaixell insígnia de la rendició a totes les temptacions); el tacte (la comunicació més humana); i l'olfacte (tristament, en vies de desaparició).

La finestra de la vista és panoràmica: copsa formes, colors, distàncies, mirades, imatges plaents, escenes terribles, les llàgrimes de pura tristesa, el somriure de complicitat de l'amic, el rostre de la por o la llum de l'alba. Té la força d'un telescopi, d'un microscopi, d'una càmera i d'un escàner alhora. La vista sap el camí d'anada a tot arreu, i si cal, el de tornada. No res que es mou se li escapa. Per això, tot avui es mostra a major glòria de la vista: la televisió, els ordinadors, els videojocs, els mòbils, les tres D del cinema, el futbol, els videoclips, internet...

Tal vegada sigui en els colors on la vista és capaç del més gran prodigi: distingir, en el joc de llums i ombres, la rica selecció cromàtica amb que el món ha estat pintat. Oh, els brots de tendríssim verd de la incipient primavera als arbres de la ciutat! Oh!, el mar de setembre des de sa Palomera a Blanes! Oh!, el blanc immaculat de les darreres nevades al cim ametista del Montseny!...

La cromatoteca de la llengua és d'una gran riquesa, d'una exuberant presència: alba, càndid, candidat, móra, morè, àlbum, griso, verdura, carmí, violeta, blauet (ocell), groguerol, negret, julivert, pit-roig, verdum, morena, nero, roger, daurada (peix), albat, càndid, vell verd, cap verd, rosa (malaltia), febre groga, pesta negra, blau (hematoma), glaucoma, cirrosi, icterícia, clorofil·la, leucòcit, eritròcit, melanina... La policromia toponímica a les comarques gironines és també prou important: Albanyà, Queralbs, Alp, Espinelves, l'Albera, Sant Esteve de Guialbes, Vilobí d'Onyar, Aiguablava, Rocabruna, Sant Mateu del Montnegre, Vilanera, Cap Roig, Costa-Roja, Llobregat d'Empordà, Vila-roja, Favert, Palau-saverdera...

Entre gustos no hi ha disputes, ben cert, però tant si el Bulli tanca com si no, el món dels tastos, dels sabors, dels paladars, dels buquets, ve de lluny i apunta molt enllà perquè a la llengua, al bell mig de la boca, hi ha un dels centres de plaer més grans de l'anatomia humana; una de les raons per no deixar-se ofegar en el pou de la malenconia. A ningú no s'escapa que la gamma gustativa és ampla: contra la insipidesa, contra el dessabor i la fadesa de la vida i de la taula, les papil·les de la llengua i la pituïtària del nas ens ofereixen l'amargor, l'acidesa, la salabror, l'agror i la dolçor.

El tacte amb què s'aprecien les qualitats palpables dels objectes és també un fabulós canal de comunicació entre els éssers vius i, en particular, entre les persones. Hi ha tactes aspres, llisos, rugosos, vellutats, espinosos... Hi ha mans que esgarrapen de tan treballades, i mans fines d'homes de lletres; hi ha mans fermes i mans dèbils, mans fredes i mans suades. Encaixar la mà és una manera de conèixer. Amanyagar la mà, una manera d'estimar.

L'oïda, que necessita imperiosament el silenci, que es deleix amb melodies i músiques harmòniques, que tan delicadament funciona, que ens avisa com ningú del perill i que és quasi imprescindible per a la comunicació humana..., es veu permanentment abocada a sentir i identificar tota mena de sorolls, amb risc més que evident d'ensordir per sempre. Moltes són les emissions de so que capta l'oïda: la bonior de la multitud, el soroll de plats i olles, la fressa dels cucs de seda quan mengen, el brogit de l'aigua del torrent, l'enrenou dels mobles del veí, el xivarri de la penya castellera, l'esclafit del tro, l'estrèpit de la moto, el terrabastall de la casa que cau, l'estridor de la màquina, l'espetec del petard, l'esclat de la bomba, el brunzit d'una fletxa, el bram de la mar, el grinyol d'una porta, el cruixit del parquet, el murmuri de les beates resant el rosari, el remugueig de les vaques, el rondineig de l'aire entre les fulles, la bullícia de carnaval, el xiuxiueig dels veïns, el patatxap del nedador, el gluc-gluc de l'aigua de l'ampolla en ser abocada, el flist-flast de dues bufetades, el nyigo-nyigo del violí, la xup-xup d'un brou, el trip-trap del cor, el bum-bum del CD del cotxe... Hi ha qui assegura que amb tant de soroll, no hi ha solució: el futur és la sordesa.

En el cas de l'olfacte, el tabac, els megaperfums i desodorants, els ambientadors i les alenades industrials han devastat la majoria de possibilitat olfactives de la majoria d'humans, fins al punt que en la parla comuna la simplificació és quasi barroera: hi ha coses que fan bona olor i coses que fan mala olor. I punt. No cal dir que el món dels efluvis és d'una molt més gran riquesa. La bona olor es pot matisar i enriquir amb diversos substantius: perfum ("se sentia un fort perfum d'encens a la Catedral"), aroma ("dels préssecs de vinya"), olor ("un flascó d'olor"), flaire ("com flairen, aquests clavells!"), fragància ("de les flors"), sentor ("del pollastre amb espècies"), sentida ("de la rosa")... La mala olor, també: pudor ("de l'alè"), fortor ("dels peus d'algú"), ferum ("dels porcs i de les truges"), pesta ("de les deixalles orgàniques al sol durant hores"); resclum ("olor de resclosit"), bravada ("d'alls o ceba a l'alè"); tuf ("era molt bonica però feia un tuf corporal que molts trobaven insuportable"); fetor ("d'un cadàver en descomposició")...

A través dels sentits ens és permès d'entendre el món, d'entendre la natura. "La natura benigna -va escriure Leonardo da Vinci- proveeix de manera que arreu trobis alguna cosa per aprendre". Per això mateix, el món dels sentits és un esclat joiós i vital al qual no podem renunciar si volem sentir-nos vius.