Els espanyols posseïm una estranya habilitat per opinar sobre allò diví i allò humà i, en concret, per jutjar sobre allò humà com si fóssim éssers divins. I si l'opinió s'aboca a l'entorn d'un got de vi o un cafè, l'erudició augmenta i el judici improvisat es converteix en cosa jutjada inapel·lable.
No es veuen lliures d'aquest castís tret els jutges ni els processos judicials. No hi ha res dolent en això si hi ha transparència en el debat i el cas s'ho mereix. És fins i tot saludable per a la convivència democràtica. De fet, no tots els jutges són iguals, ja que, al cap i a la fi, les lleis són com una paleta de colors que poden fer un quadre lleig o bonic segons la destresa del pintor. També hi ha jutges amb dots de parallamps: el jutge Tirado, boc expiatori d'un endèmic abandonament del sistema d'execució de penes; el jutge Garzón, paladí de les croades forenses; el jutge Calatayud, sensat pedagog des de les estrades; el jutge Serrano, exhibicionista dels punts febles de la llei de violència de gènere; o el jutge Calamita, ennuvolat en la seva funció per les seves creences religioses. Uns maleïts, altres beneïts i altres en el purgatori, però tots sacsejats de boca en boca.
També hi ha procediments judicials amb gran força per destravar les llengües dels profans del Dret. En uns casos, per atenció morbosa (judicis de famosets del tabloide); d'altres, pels enormes estralls investigats (11-M, Yak-42, Afinsa) o pel seu impacte polític (judici a Ibarretxe i PatxiLópez, "cas Saqueig de Marbella"); alguns, per raons d'humanitat ("cas Mariluz"); i els menys, per simple impaciència davant procediments en via morta (com el seguit davant el Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya).
El que és realment preocupant és la generalització de la crítica indiscriminada a tots els jutges i per tots els procediments judicials. O quan no es concep el jutge sense aplicar-li el prejudici d'una etiqueta: progressista o conservador; nacionalista o nacional; formalista o substancialista... Des que fa una dècada el Consell General del Poder Judicial va abandonar a la seva sort el jutge Marino Barbero, negant-li la seva empara malgrat ser insultat com a terrorista per un veterà polític, els jutges han d'aguantar amb paciència franciscana les crítiques més desmesurades. Ningú els ajudarà, i si repliquen, faran bé de tenir cura de la seva llengua, no sigui que els la talli un expedient disciplinari. Com deia un eminent sociòleg, a Espanya criticar els jutges surt barat. N'hi ha prou que un jutge dicti una sentència desfavorable o incòmoda perquè ressuscitin els ecos del mantra del que va ser alcalde de Jerez ("La justicia es un cachondeo").
Aquesta còmoda simplificació oblida tres claus essencials per poder jutjar als jutges amb equanimitat.
La primera clau és que els jutges són humans i sota la toga solemne es troba un ciutadà que coneix i viu els problemes com el que més. Ningú és jutge a temps complet. A més, el jutge sap que no és infal·lible i el seu gran drama radica en el desassossegant dubte de no encertar la diana de la justícia.
La segona clau està en el fet que no poden confondre's els jutges amb el Consell General del Poder Judicial, de la mateixa manera que no són el mateix els capellans que el Vaticà. De fet, seguint el símil, aquests dies circula per la intranet judicial un manifest subscrit per un miler de jutges demanant senzillament que la Política no posi les seves brutes mans sobre la Justícia, la qual cosa tanca una mena de teologia de l'alliberament amb punyetes.
La tercera clau consisteix a tenir present que els jutges no aproven les lleis, sinó que les apliquen. Els jutges ?espa?nyols no decideixen amb daus, ni per simpaties, sinó amb normes que lamentablement no sempre estan clares, perquè són fruit de l'ambigüitat deliberada dels parlaments. Així, si voléssim com el diable Cojuelo sobre els Palaus de Justicia del país i n'aixequéssim les teulades, descobriríem que la immensa majoria de plets es deu al fet que les lleis han estat ordides en els parlaments sota la idea de la transacció, d'allò políticament correcte, de la tècnica de sortir del pas o del pacte groller i vergonyant. I, d'aquesta manera, la pilota s'envia a la teulada del jutge, qui ha de completar amb tècnica jurídica els silencis i les extravagàncies del legislador.
Potser no li faltava raó a l'insigne catedràtic italià Pietro Calamandrei, quan assenyalava que, davant l'execució d'un innocent, el jutge i el legislador s'acusen recíprocament carregant-se l'un a l'altre la responsabilitat (tu vas aprovar la llei, tu vas dictar la sentència), podent dormir l'un i l'altre, mentre l'innocent oscil·la a la forca. I observant l'espectacle estem els ciutadans com jutges severs... o, més aviat, com implacables fiscals?
