Cartes

Llúcia Mundet Pallí. Sant Joan de les Abadesses.

Tretze anys de dissort a l'Escola d'Art d'Olot. Rodolí? M'agradaria estar contenta, però entre d'altres he de celebrar la mort d'un nonat: la facultat de Belles Arts a la província de Girona, encara anunciada a l'IMPC des del 2003. El curs de primer es preveia el 2003-04 i així successivament fins a completar la carrera. En bones gestores mans es troba ara aquest projecte de vida!

"Ja se sap, el poder corromp" -diu la senyora de la neteja de la meva escola. Els atenencs -els avis de la democràcia- eren electes cada 1-2 anys per governar la polis. Malgrat tot, es compliran tretze (o catorze anys?) de permanència d'en Bartina a la directiva. El 12 de febrer passat els alumnes de cicle formatiu performaren l'enterrament dels departaments d'escultura i de pintura com qui enterra la sardina, no mancats de raó.

Qui pitjor s'ho passa és l'alcalde d'Olot, però que va fer la despesa de comprar l'edifici de la FES, antiga factoria, per ubicar la futura universitat a la Garrotxa. Una oportunitat d'or sense sort. Rodolí!

Hospital comarcal de Blanes: agraïments

Pere reixach. BLANES.

La meva mare, de 94 anys, ha estat ingressada i intervinguda quirúrgicament a l'Hospital Comarcal de Blanes per fractura de fèmur. Entre postintervenció i rehabilitació ha estat un mes en l'esmentat centre.

He passat moltes hores al seu costat i he pogut veure i viure, amb gran satisfacció, com era de ben tractada, amb rigor professional i esperit de servei, tant per part dels doctors que l'han atesa (Dr. Oller i Dra. Viña ), com de totes les infermeres i assistents de la tercera planta.

Turbulències

MARIA DOLORS SALA LLEAL. GIRONA.

Moviments imprevistos, espasmòdics, circulars, descentralitzadors. A tots ens fa por, quan anem dalt d'un avió, viure una situació de turbulències. És com si perdéssim el control de tot. La impotència ens domina i ens mareja. Si són fluixes poden ser fins a cert punt divertides. Una experiència estimulant, l'adrenalina a flor de pell. Però quan es fan més intenses i no dominem la situació o bé no podem aturar-la quan vulguem, llavors ja no són tan divertides. De totes maneres, al començament, sempre donen a l'esser humà una guspira especial, una empenta, una alerta dels sentits, un florir de sentiments, i amb la por, un sentit de supervivència, un xic d'aquella valentia interior que només sobresurt en situacions extremes. L'instint de supervivència fa que s'aguditzin tots el mecanismes de la nostra ment per poder trobar una solució. Aflora la nostra creativitat mental i emocional.

Tanmateix les turbulències en què en aquests moments estem inmersos en la societat actual, amb la crisi econòmica, laboral, social, etc... fan que, després del moments de pànic, pugui disparar en nosaltres aquella guspira especial que ens donarà l'empenta que necesitem per fer un pas endavant. Si després del pànic inicial som capaços de deixar que floreixi, per petit que sigui, qualsevol sentiment, idea, etc., que vingui de la nostra creativitat interior (adormida pel conformisme i la comoditat), no solament no hauran estat en va aquestes turbulències, sinó que serem conscients que eran necessàries per tornar l'ésser humà al lloc al que li correspon: viure amb la il·lusió de crear, ser pioners, dirigir la nostra pròpia vida; i no estar constantment, com xais, deixant-nos portar per la creació dels altres.

Del 23-F al 28-F

David Carrasco i Serra. Peratallada.

Cansats i desencisats per la classe política del nostre país, el poble sembla que té ganes de mobilitzar-se. Precisament, la mobilització social és el pilar bàsic per?què es puguin generar canvis.

La força del poble és molt més poderosa que totes les imposicions legals que puguin existir. La veu del poble intimida molt més que totes les pistoles del món. De totes maneres, tota aquesta força no té cap vàlua si no ens ho creiem. Ja comen?ça a ser hora de deixar la man?dra aparcada i lluitar per construir un país més lliure.

Avui, 28 de febrer, és un bon dia per expressar la nostra voluntat sobre una qüestió transcendental. El resultat que surti de la consulta popular per la independència no serà el més remarcable, el realment important és la participació. Lluny de les milionàries campanyes electorals -esquitxades forçosament per la corrupció- dels nostres estimats partits polítics, en aquesta ocasió demostrarem que sense gaires pancartes, el poble té ganes de dir-hi la seva.

Sobre Carod-Rovira

marià carbonell i maset. vilajuïga.

Vaig llegir una carta el dissabte 23 de gener i una altra el 4 de febrer, la primera signada per la senyora Ariadna Domínguez, la segona també per una altra senyora o senyoreta, Àngela Ferrer. Estic d'acord amb elles que en aquest país no hi ha homes que es vulguin retratar: Que el Sr. Carod-Rovira es gasti els nostres diners no és d'estranyar, ja que amb els viatges que ha arribat a fer ningú diu res. Som molts els catalans que pensen com jo, però no s'atreveixen a publicar-ho com han fet les senyores abans esmentades i com que jo sóc de la mateixa opinió, per això em solidaritzo amb elles. Aquí hi ha una cosa molt clara i és que aquest en govern tripartit ningú es contradiu per no perdre la butaca (tants caps tants barrets), perquè el senyor president del Goven calla i no diu ni piu és perquè en aquest Govern tothom vol ?aguantar la cadira i que em perdonin, això no és ser polític perquè en el dia d'avui els que diuen que són polítics es poden comptar amb els dits de la mà.

En el mateix diari del 23 de gener, dues pàgines més endavant, al Sr. Carod-Rovira ja se li havia pujat la mosca al nas, ja que diu que en aquest país hi ha molts bocamolls quan el sacsegen d'un costat a l'altre, el bigoti se li posa de punta.

Diu que l'helicòpter és una eina de la Generalitat i que el pilot tant cobra si treballa com si no ho fa, però home no saps que el combustible s'ha de pagar a part?

Que el Sr. Carod no es posi tan repel·lent perquè demostra no ser un polític de veritat, els que s'emboliquen amb política ja saben on es fiquen i avui un que em digui que l'obliguen a ficar-se en política no el crec. El que li recomanaria és que no viatgi tant perquè els diners s'esfumen, per què anar a demanar més diners a Madrid si després en lloc d'administrar-los se'ls gasten en viatges i sous, la qual cosa té com a conseqüència que molts jubilats no arribin a final de mes, el problema dels joves per trobar feina, l'índex d'atur actualment existent, i molts altres problemes, alguns d'irreversibles, malauradament.

Els que vàrem viure la guerra sí que us podem donar algun consell, els d'Esquerra Republicana eren fidels als seus valors i ideologies, lluitaven contra la superficialitat de la societat, trencant amb tota mena de materialisme, un element que ni de bon tros saben fer els que avui en dia promulguen fal·làcies i falsos elements per mantenir content el poble, mentre van vivint entre luxes.

El Sr. Montilla ara dóna ajut perquè mana ell sol, si no coneix Catalunya ni una quarta part, ja que amb tots els que manen només la coneixen per la televisió, no n'hi ha cap que es passegi per cap poble a peu per conèixer la gent, que als pobles també hi viuen persones, només hi ha hagut un cap de govern que s'hagi passejat pels pobles, que per desgràcia seva no ho podrà fer més. Allò sí que era un president.