Les efemèrides, especialment les del cinema, tenen la virtut que permeten subratllar la vigència d'allò que s'homenatja, però també afavoreixen la nostàlgia i apel·lar a aquesta cosa tan recurrent del "qualsevol temps passat va ser millor". En el cas que ens ocupa, el cinquantè aniversari de Psicosi, qualsevol de les dues vies és vàlida. Per un costat, no hi ha dubte que la perversa utilització que fa Hitchcock del punt de vista (comença amb el procés d'identificació amb una lladre i, a la mitja hora, et força a adoptar la mirada d'un psicòpata) continua essent molt contemporània en tant que crònica de la fragilitat de les aparences i de la latència d'allò sinistre en una societat que sembla viure en un creixent estat de dissecació. Per l'altre, aquesta pel·lícula és, encara avui, un model no superat de creació de suspens amb el mínim de recursos. S'ha parlat molt de l'escena de la dutxa, però d'altres aparentment més senzilles tenen tanta o més capacitat d'estremir; cal recordar, per exemple, el pla zenital de la mare de Bates corrents cap al detectiu dalt de les escales (a veure qui és l'espavilat que, després de veure-la, té nassos de pujar unes escales sense pensar-hi) o la imatge final d'una mirada que, en certa manera, sintetitza la mala llet del director a l'hora de jugar amb les pors de l'espectador.

L'efemèride, en el cas de Psicosi, no serveix per reivindicar res (al capdavall, ningú dubta de l'inesgotable abast d'aquest film) però sí per refermar que, per a les generacions posteriors, és el títol que més ha incitat a deixar el llum encès durant la nit.

Dit d'una altra manera, alguns preferiríem berenar amb el Jack Nicholson d'El resplandor que passar cinc minuts a la mansió de Norman Bates. Més que res perquè a l'hotel de Kubrick semblava que hi havia molts més llocs per amagar-se.