Paraules com xivarri, cridòria , i semblants, tenen al diccionari més de quaranta maneres d'expressar-se. Silenci i tranquil·litat, però, queden enrere. Ara totes les altissonàncies tenen la seva mesura científica: el trànsit d'un carrer important pot arribar a 80 decibels, una moto és capaç d'arribar a produir-ne 100, el toc d'una sirena s'acosta als 140, a l'interior d'una discoteca l'agulla indicadora dels decibels s'hauria de tornar vermella. Se sap que a partir de 130 decibels pateixen l'oïda i tot el sistema nerviós.

El nostre és un país mediterrani on es té fama de ser cridaners de mena; les pel·lícules italianes de Vittorio de Sica en són una mostra excel·lent. Els restaurants serien dels llocs més convenients de fer-ho; molta gent, a la taula, desitjaria un cert ambient de distensió que hauria de portar cap a una conversa més fluïda, sense haver d'alçar massa la veu; empitjora la cosa, encara, el volum crescut d'una música que ningú l'ha demanada a la carta. Els llocs de muntanya ja no s'escapen d'aquesta contaminació acústica. Els caminants es troben envaïts per la fressa i el pànic de les motos, tot i que els biòlegs adverteixin de l'atemptat contra l'ocellam. Som lluny d'aquell elogi que Albert Jané fa en clau de naturalitat: "Solitud i companyia són dos plaers paral·lels i complementaris, com els que donen el silenci i la música, o l'aigua i el vi; en altres latituds l'home deu identificar la solitud amb altres tipus de paisatge, el desert, l'estepa; per nosaltres, gent d'un país humanitzat, la solitud vol dir la muntanya" i afegeix, encara, un pensament comprensiu que podem conservar quan anem al bosc: "com que no tothom suporta la solitud, no tothom l'estima." I immersos en aquesta desestima es fa difícil fer adeptes de la disciplina dels límits.

Cultura ve de cultiu, que neix amb l'agricultura; però civilització ve de ciutat i neix amb el fet d'urbanitzar, traçar ciutats, diferent de llaurar camps; els pobles, per bàrbars que siguin, tenen la seva cultura ben pròpia (per exemple, les coves d'Altamira), però no tenen civilització, no han treballat encara la manera d'organitzar-se la vida (com els grecs antics i el Partenó). La diversitat i les mescles són a l'essència de la vida urbana, però necessitada d'una ordenació, des de proclames clavades a les cantonades dels pobles, fins a lleis emanades dels parlaments democràtics. Si la ciutat és l'element creador de civilització per excel·lència, malament exerciria si els nostres sentits se sentissin segrestats o envaïts impunement. Modernament el turisme internacional ha "descobert" una eina de silenci i capteniment com són els claustres. Europa està sembrada de claustres antics en es recollien espiritualment els qui es volien apartar de bullicis i cridòries. Els claustres varen ser reserva humanística, però encara són apreciats com a llocs diferenciats, amables i sedants. El turista passavolant recordarà la trèmula veu del brollador del claustre de Poblet, i el més il·lustrat s'emportarà una vivència quan al claustre de la catedral de Girona escolta ocells i campanades mentre llegeix capitells amb històries.

El silenci existeix, encara, amb tots els seus matisos i recursos educatius. Els diferents sistemes i escoles de treballar el pensament utilitzen el silenci per mirar endins, per ser més civilitzats. Fressa i xivarri, tot un repte, perquè sempre ens calen aquells moments nostres per afavorir que alguna cosa nova, quelcom desconegut, entri en nosaltres mateixos. Ja va fer un bon afavoriment d'aquest tipus l'emperador Juli Cèsar quan va prohibir la circulació de carros per la ciutat de Roma, després del crepuscle, pel trequeteig dels paviments empedrats. Ha plogut molt. Avui, en el ball virtual dels decibels ens toca ballar realment amb la més lletja.