Individualment i en el seu dia a dia, les dones, unes amb més dificultats que altres, i normalment sense complexos, actuen intentant posar en pràctica la igualtat d'oportunitats dona-home en allò que depèn de cadascuna. Les institucions treballen per establir les bases genèriques: sensibilització, trencament de clixés sexistes sobre estudis tècnics, científics o humanístics, organització del temps que permeti la conciliació de la vida laboral i familiar, suport als plans d'igualtat a les empreses, accés de les dones als llocs de decisióÉ
Paral·lelament, hi ha qüestions menys tangibles, més conceptuals, però que paralitzen o frenen de soca-rel el camí cap a la igualtat: les dones són, som considerades un col·lectiu en si mateixes, cosa que no succeeix amb els homes, els quals són empresaris, historiadors, flequers, artistesÉ Les dones hem de transcendir la categoria de dones com des de sempre ho han fet els homes. Les dones igual que els homes ho som per naturalesa (no som un gremi, per posar un exemple). I el que determina que una persona formi part d'un col·lectiu és el que fa, com ho fa, què pensa, què sent, com transmet, què i com estima o odiaÉ independentment del seu sexe. Hi ha qui considera una discriminació la mateixa existència del Dia de la Dona. En tot cas aquesta diada ens identifica com a col·lectiu.
També cal pòsit, referents, coneixement del que han fet les dones en el decurs de la història. Amb 500 anys de diferència dues dones reivindicaven i denunciaven la manca de visibilitat de les dones. La francesa Christine de Pisan va escriure el 1405 el Livre de la Cité des Dames en el qual reelabora una llista de dones il·lustres que Boccaccio va tenir el detall de mostrar perquè servissin d'exemple, convertint-la en un recull d'històries de dones tot rebutjant els defectes que els són atribuïts. Pisan, a finals de l'Edat Mitjana, clamava per la capacitat de les dones per "aprendre i inventar ciències pures" i per "formar-se en les arts manuals i executar-les hàbilment". Virginia Wolf, en Una cambra pròpia, el 1929, reclama la història de les dones artistes: "És deplorable que no se sàpiga res de les dones abans del segle XVIII".
La historiadora barcelonina Teresa Vinyoles ens parla en el seu magnífic treball Història de les dones a la Catalunya medieval, publicat el 2005, sobre la gran presència femenina en la nostra documentació i es pregunta "on són les dones en els llibres que expliquen la nostra història?". Vinyoles esmenta repobladores que domestiquen les fronteres, comtesses que actuen amb poder de govern, abadesses que organitzen territoris i més endavant, a les ciutats, d'artesanes, artistes, treballadores de diferents oficis manuals, titulars de comerços, moltes amb els seus noms. Durant l'edat mitjana les dones assoliren uns nivells de participació social, política i econòmica que tardarien anys a recuperar ja que a finals del període hi va haver un retrocés en la consideració de les dones respecte del segle XI, que van restar excloses de la categoria de ciutadanes i, per tant, d'accedir a cap càrrec públic. Fins i tot els intel·lectuals baixmedievals practicaven un discurs misògin, com ara Francesc Eiximenis: "Les fembres, tot que fan, fan apassionadament e no ab raó en ab seny, per les quals coses no són aptes a consell ni a regiment" (Eiximenis,1927,104).
Arran d'aquesta citació, podem veure els canvis en la consideració de la dona al llarg de la història que ens cal conèixer, perquè la historiografia tradicional ha obviat les dones i és hora de recuperar el temps perdut.
