Fa molts anys, al Patufet de la segona època, que es va publicar del 1968 al 1973, hi vaig llegir un conte d'en Folch i Camarasa que em devia impressionar, perquè encara me'n recordo. Era d'una nena que arribava a casa seva i li recriminava a la seva mare que no treballés i no fos moderna com les mares d'algunes amigues seves. La mare li deia que estava molt bé de treballar a fora de casa, però que quan arriba d'escola, si ella treballés, qui li faria un petó i el berenar i li preguntaria com li havia anat el dia?

Als anys 70 es parlava poc d'igualtat, una mica de feminisme i gens de conciliació. El context ha canviat molt, i encara que a vegades ens sembli que sempre som allà mateix, hem avançat, tot i que no podem deixar de treballar; de fet les meves reivindicacions ja són per a les meves filles, perquè elles no hagin de pagar un preu tan alt per a la seva realització i satisfacció personal com paguem ara.

A la dona del conte segur que totes l'entenem. Les dones vivim en una gran tensió interior perquè volem fer compatibles la nostra carrera professional i el treball d'atenció a la nostra família. I, en general, valorem més, a l'hora de prendre decisions sobre la nostra carrera, l'equilibri entre la vida personal i professional que l'augment d'ingressos econòmics. Per sort les empreses comencen a entendre que si volen liderar el seu sector han d'assumir la satisfacció dels treballadors i les treballadores no només pel que fa als sous i als plans de les carreres sinó també, i sobretot, donant suport a la conciliació de la seva vida personal i laboral.

Un dels problemes principals amb què ens hem d'enfrontar les dones són les feines domèstiques. Ah! Les feines de casa! Recordem que les dones dediquem el doble d'hores que els homes a tenir cura de la família i de la llar, i que aquest desequilibri no es corregeix gaire de pressa. El treball familiar no s'abolirà mai. La tècnica o uns ingressos satisfactoris ens permetran que no ens hàgim d'encarregar d'algunes feines, però hi ha un altre tipus de treball que hem de fer i volem fer, que és el que fa referència al benestar de les persones: ajudar els fills a estudiar, fer-los ?com?pa??nyia quan estan malalt o portar els pares a cal metge. I volem que les empreses no només ens ho deixin fer, sinó que treballin per harmonitzar els dos temps i que ho valorin no pas com un treball menor, no productiu i no remunerat, sinó com el que és: el primer treball, el que permet que funcioni tota l'activitat mercantil.

Tradicionalment els homes han delegat el deure de cuidar en les dones i tenen disponibilitat absoluta per al treball remunerat. Heu pensat què passaria si les dones també seguissin aquest model i abandonéssim les tasques de cura? Una de les claus per combatre el desequilibri entre temps personal i laboral és, doncs, la coresponsabilitat en el treball domèstic. Els homes han d'entendre d'una vegada que la cura no és un problema de dones sinó un tema social.

També hi ajudaran la flexibilitat de les jornades per a homes i dones, la racionalització dels horaris, el treball per objectius, etc. Però la mesura ha de ser sempre, sempre, la vida humana i les necessitats de les persones.