Hi ha una seqüència de Le llaman Bodhi que resumeix a la perfecció l'esperit narratiu de Kathryn Bigelow. Keanu Reeves es llança al buit des d'un avió sense paracaigudes per interceptar Patrick Swayze al vol després d'adonar-se, desesperat, que no li queda altra cosa que salvar la noia, perquè ja ha sucumbit a la seducció pel mal que encarna el seu oponent. És una decisió inversemblant que la directora fa creïble pel seu tractament vitaminat de la imatge, pel seu sentit de la dimensió èpica. El mèrit de Bigelow és doble: per una banda, va saber dotar de personalitat un gènere que en aquell moment (principis dels 90) n'anava francament necessitat; per l'altra, va demostrar que una dona podia singularitzar-se en un cinema, el d'acció, monopolitzat per homes tirant a mediocres.
Així, independentment dels mèrits d'En tierra hostil, l'Oscar a aquesta magnífica senyora és també el reconeixement d'un estil propi, de la seva imprescindible aportació al trencament de quatre tòpics de la indústria. En cap cas el premi s'ha de llegir com una quota o com una excentricitat, al contrari. Bigelow no és una cineasta infal·lible (de fet, ni K-19: The Widowmaker ni El peso del agua feien justícia als seus treballs anteriors), però, a diferència del seu exmarit James Cameron, ella no ha volgut mai erigir-se en renovadora de res i sí en exploradora de moltes coses, i és per això que la seva filmografia és tan versàtil com irregular. L'Oscar ha de servir perquè tingui més accés a projectes a la seva alçada.
De mo?ment, pot estar contenta: la matinada de diumenge, va aconseguir que Cameron, l'abans autoproclamat Rei del Món, es quedés més blau que els camallargs habitants de la seva Pandora. Un dosi d'humilitat que, per cert, li convenia.
