ENRIC MIRAMBELL I BELLOC
Sovint trobo persones, algunes fins i tot no conegudes abans d'aquella ocasió, que em fan comentaris sobre algun article publicat al Diari. Aquestes opinions sempre les acullo amb gratitud i sempre les trobo aprofitables i alliçonadores. Tant si em fan notar haver incorregut en un error, com si són laudatòries, com si afegeixen nous detalls referent al que jo havia escrit. Aquest contacte amb els lectors sempre m'és grat i beneficiós. L'article de la setmana passada ha merescut unes ampliacions i puntualitzacions que mereixen tot un altre article, cosa que faig avui. Recent la publicació vaig rebre una oportuna i sempre ben rebuda trucada telefònica del meu bon amic Jordi Gibert, el qual em deia que tenia moltes dades sobre aquest tema i seguidament me les va fer arribar.
El 4 de gener de l'any 1905 l'Ajuntament acorda comprar 50 pollancres per ser plantats en aquella avinguda. L'any 1908 en ocasió del centenari dels setges, torna a prendre protagonisme aquell carrer, en el sí de la corporació. Aquell vial ja s'anomenava Avinguda del Vint de Juny, però no s'havia col·locat la corresponent placa. I el 22 de maig d'aquell any 1808 s'acorda la col·locació de la placa. No es tractava d'una placa vulgar com les que retolaven els demés carrers i places de la ciutat, sinó d'una obra singular que s'encarregava a un artista. Jo tinc un llunyà record d'aquella placa que era d'un format molt més gran que les restants, amb unes lletres artísticament dissenyades i envoltades d'una orla. Estava col·locada a l'entrada del carrer venint del carrer Nou. Fixada sobre la tanca que protegia el pati de l'Hospici. Un regidor demana que en l'acte de col·locació de l'esmentada placa hi assisteixi la bandera del Regiment d'Ultònia, i que la històrica bandera sigui portada per un regidor.
Aquell element definitori del carrer tornarà a ser objecte d'atenció per part de la corporació, quan, l'any 1923 un regidor pregunta com ha estat que ha desaparegut la referida placa. Es fan les indagacions corresponents i resulta que havia estat robada per un maniàtic, que es dedicava a fer-ne col·lecció. No consta si es va recuperar, ni com. Però el que sí és evident és que o es va recuperar o se'n va fer una de nova, ja que altrament jo no l'hauria poguda haver vist, com he dit abans.
Tot i el pompós nom, aquella avinguda no era pas respectada com es mereixia, i com corresponia a un espai del centre urbà, ja que aquell mateix any 1908 un regidor demana que es treguin els pals que hi ha dipositats. Algú, doncs, l'havia volgut fer servir de magatzem, potser fos el mateix Ajuntament, però això no consta.
L'any 1909 la Diputació obre un concurs, publicat en el Butlletí Oficial de la Província, per col·locar anuncis en la paret del pati de l'Hospici que substitueix l'antiga muralla, ja desapareguda. S'ha d'estudiar si la corporació provincial té dret a fer-ho i si l'Ajuntament ho pot o ho ha d'evitar. El tema ha de ser objecte d'estudi i es deixa la resolució per a més endavant.
Per aquell temps alguns establiments ubicats a la plaça del Marquès de Camps, volen tenir també accés a la nova avinguda, especialment per les operacions de càrrega i descàrrega. Amb això no hi ha cap inconvenient. Però algun d'aquells comerciants encara demana més. El senyor Adroher, que és l'antecessor dels actuals Adroher Germans, sol·licita pintar un anunci a la paret de la muralla, al costat de l'Avinguda del Vint de juny. En aquell moment de muralla en aquella zona no n'hi havia altra que la del baluard de Santa Clara, una de les cares del qual donava a l'actual carrer d'Àlvarez de Castro, vial que aleshores no tenia nom. Es probable que la petició es referís, a aquell parament. S'aprova la concessió, però abans ha de passar per la Comissió d'Hisenda a fi que es fixi la quota de pagament. La Comissió determina que es pagui 4 pessetes per metre quadrat. Però aquest tracte només tindrà validesa per un any.
El curiós del cas és que mentre es veuen inconvenients perquè es posin anuncis en la paret del pati de l'Hospici, que no té cap valor artístic ni arqueològic, en canvi no veuen cap dificultat per posar-ne en la muralla del baluard. Però l'explicació es pot trobar en què en un cas els anunciants pagarien a la Diputació, mentre que en l'altre cas el que cobraria seria l'Ajuntament.
L'any 1912 ja es parla de posar voreres en aquella zona urbana, i aquell mateix any també es tracta de comprar bombetes per il·luminar alguns carrers de la ciutat, entre els quals l'Avinguda del Vint de Juny, a la que li correspondran tres bombetes. Amb aquest brillant enllumenat, no es estrany que a algú li fes basarda passar de nit per aquell carrer. En la mateixa sessió en la que es tracta de l'enllumenat públic, diversos regidors intervenen demanant més il·luminació per determinats carrers, que devien ser els que ells més transitaven. Al cap d'un mes torna a sortir en el ple el mateix tema, ja que les bombetes encara no havien estat col·locades i la diligència dels regidors s'hi manifesta amb nombroses intervencions.
L' any 1922 s' autoritza la instal·lació d'una parada de venda de xurros. Això prova que l'Avinguda ja devia ser més concorreguda. I aquell mateix any, el dia 4 de novembre, per tant dintre les Fires, s'hi celebra un Concurs avícola. Jo aquell concurs no el puc pas recordar, però si que en recordo dels primers anys trenta, en la mateixa zona. L'any 1923 les tartanes de servei públic que portaven passatgers a Salt tenien la seva parada al Pont de Pedra. Aleshores el pont estava integrat en la carretera general, i per tant aquells carruatges allí estacionats podien crear dificultats de trànsit. S'acorda que la parada es traslladi a l'Avinguda. L'any següent ja es parla d'autobusos, també amb destí a Salt. El concessionari demana tenir la parada a la Plaça del Vi. Es denega per falta d'espai i es senyala la possibilitat d'estacionar a l'Avinguda del Vint de Juny. A la plaça del Vi ja hi paraven els taxis i els autocars de Banyoles.
No és aquesta l'única vegada que l'amic Gibert em facilita informació, amb una generositat que no és corrent. Es podrien explicar mil facècies de l'egoisme d'alguns investigadors. Els que sostreuen documents dels arxius, o que els amaguen a fi que només ells els puguin utilitzar. O el cas d'un investigador gironí que mostrant-me a casa seva un armari ple de carpetes, fruit de la seva investigació arxivística, em deia que ja tenia encarregat que a la seva mort es cremés tot, a fi de què ningú se'n pogués beneficiar. En canvi, en Jordi Gibert ho facilita amb generositat. Es diu d'un ben conegut polític que tota l'estructura de l'estat té cabuda en el seu cervell. Doncs gran part de la documentació gironina té cabuda en el cervell electrònic d'en Gibert. Tocant una tecla tot ho troba; però és perquè primer ha fet l'ímprobe treball de recerca i introducció de dades en l'ordinador.
