JOSEP CORNELLÀ I CANALS
Estudis recents comptabilitzen que un individu, en arribar a l'adolescència, haurà visualitzat més de 13.000 morts violentes a la televisió. De fet, el 85 % de programes de ficció, programats en franja horària d'accés per a nens, contenen algun tipus de violència.
S'ha qüestionat si el fet de veure violència en els mitjans de comunicació es pot relacionar amb unes conductes violentes que, en els nens, van esdevenint cada vegada més preocupants. Si bé no podem donar tota la culpa a la petita pantalla (hi ha altres factors que condicionen aquesta violència), sí que estem en condicions per afirmar que les escenes violentes que el nen veu en els mitjans de comunicació tendeixen a reforçar l'actuació violenta d'aquells nens i adolescents propensos a desenvolupar-la.
En aquestes sèries de ficció és important veure quin és el context en què es produeix el fet violent (sobretot si es tracta de situacions similars a les que viu el nen), la justificació del fet violent com a únic recurs per resoldre una situació frustrant, el protagonisme del personatge violent com a posseïdor de la veritat (amb tot un capgirament dels criteris ètics) i, especialment, quina és la situació personal de l'espectador que el pugui fer vulnerable (grau de frustració, tendència a la agressivitat, fragilitat de criteris ètics,...).
Davant la violència, disminueix el llindar de sensibilitat que facilitaria respostes similars i, el que considero més greu, hi ha una habituació: disminueix el malestar del nen davant situacions violentes. Aquesta habituació pot explicar (mai justificar) el silenci davant situacions d'assetjament i victimització de companys.
Podríem dir que ho tenim difícil davant d'aquesta violència institucional, la manca de respecte de les cadenes televisives cap a les franges infantils, i l'absència d'un control del que ens serveix en safata la petita pantalla al menjador de casa. I, realment es fa difícil quan veus que les cadenes televisives són ben poc respectuoses amb les franges infantils i com no hi ha cap organisme que vetlli per la salut mental dels nostres nens.
Per tant, serà important el paper dels pares davant d'aquesta situació. I cal que en prenguem consciència. Fins a quin punt acceptem aquestes conductes violentes? Fins a quin punt estem al cas del que veuen els nostres fills i filles?
Més que mai segueix essent primordial la recomanació de veure la televisió pares i fills junts, a fi de poder posar en comú allò que s'ha vist i educar (mai millor emprat aquest verb) el sentit crític.