Un alliberat sindical és un treballador que cobra de l'empresa o de l'administració però que no treballa per a qui l'ha contractat sinó per al sindicat. Aquesta avinentesa és possible perquè l'article 68 de l'Estatut dels Treballadors assigna un nombre d'hores mensuals a cada delegat de personal per desenvolupar funcions sindicals. Si s'acumulen en un d'ells, aquest adquireix la condició d'alliberat a temps parcial o total. A més d'aquests tipus n'hi ha d'una altra mena: els alliberats institucionals que, per un pacte entre sindicats i patronal, estan dispensats d'assistir al treball, gaudeixen de la situació d'actius i perceben les retribucions corresponents. A diferència dels altres, en qualsevol moment, per decisió d'una de les parts contractants, es pot revocar el seu estatus.
No hi ha xifres contrastades de quants treballadors estan alliberats però ni són els milers de milers que diuen els polítics o empresaris ni quatre gats com afirmen les organitzacions sindicals.
Pot semblar incomprensible l'existència d'alliberats la nòmina dels quals és pagada per empreses i administracions, però els sindicats necessiten gent que s'encarregui del seguiment dels convenis i acords per tal de defensar els interessos dels seus companys davant de qualsevol abús i per assessorar els delegats d'altres empreses en la negociació col·lectiva o en situacions conflictives.
Sovint aquests objectius s'esfumen si els alliberats es prenen la seva funció a la lleugera o s'enquisten enmig de la maquinària burocràtica. Aleshores, es converteixen en paràsits que viuen d'esquena als treballadors.
També, amb massa freqüència, els qui ocupen llocs de direcció dels sindicats són, al mateix temps, alcaldes o regidors que cobren dietes per assistències a sessions dels diferents òrgans i societats municipals. No és incompatible simultaniejar dues feines, sempre que es facin ambdues i no sigui una moma.
Ara bé, no seria ètic actuar en el doble vessant de regidor i sindicalista si hom és responsable de l'àrea de recursos humans. En qualsevol conflicte sobre les condicions dels empleats, segurament, prevaldria la política de personal de l'equip de govern abans que la defensa del treballador. És a dir, no seria un bondadós doctor Jekyll sinó un monstruós mister Hyde.
En conseqüència, un alliberat sindical que actuï de regidor de personal d'un ajuntament és un exemple de pràctica ?antisindical perquè es tracta de dues funcions contradictòries. És com voler repicar i anar a la processó!
La solució a aquesta anòmala situació passa per la dimissió de regidor de personal o la renúncia a ser un alliberat.
