Es coneix per pederàstia una forma d'homosexualitat masculina o la relació eròtica entre un home adult i un adolescent que va ser molt estesa entre la noblesa de l'antiga Grècia, primer i de Roma després. Dissortadament aquesta forma de sexualitat contra natura no s'ha eradicat d'entre les múltiples i diverses formes de relacions sexuals existents. Tot i això, ben al contrari de les èpoques esmentades, la pederàstia avui és perseguida i rebutjada per la societat.

És precisament en aquest context actual que esdevenen summament preocupant les contínues notícies que ens arriben dels Estats Units, d'Irlanda i darrerament d'Alemanya, on els casos d'abusos dels clergues a menors s'estan estenent com una taca d'oli. En tots aquests indrets la jerarquia de l'Església no només no s'ha preocupat d'analitzar l'origen del problema per intentar solucionar-lo, sinó que l'ha ocultat. Aquest també és el cas alemany i el del clergue que ha involucrat el mateix Papa, ja que quan Ratzinger era arquebisbe de Munic als anys 80, va ocultar un cas de pederàstia d'un sacerdot, al qual va canviar de parròquia sense que la mesura hagués evitat que reincidís posteriorment.

Aquests condemnables successos són la conseqüència d'una antinatural exigència: el celibat obligatori dels clergues. Una obligatorietat que la jerarquia catòlica ha defensat i segueix defensant aferrissadament, especialment des dels temps del Concili de Trento (1562), malgrat que en el Concili "in Trullo" de Constantinoble (692) fos refusada l'obligatorietat promulgada en el Concili d'Elvira (305). El més contradictori, però, és que el Vaticà només exigeix el celibat als clergues de ritus romà (no així als de ritus oriental ni tampoc als clergues anglicans conversos). Un celibat que no té cap mena de fonament teològic ni històric, car és ben conegut que els apòstols eren casats i que Jesús quasi mai es va manifestar sobre la sexualitat i quan parla explícitament d'aquesta qüestió, l'entén com una opció lliure (Mt 19, 12).

Aquests escàndols de pederàstia han reactivat les crítiques de les organitzacions catòliques laiques contra el celibat, qüestió en la qual s'ha pronunciat el teòleg Hans Küng, professor emèrit de Teologia Ecumènica de la Universitat de Tubinga en un article al Süddeutsche Zeitung: La veracitat exigeix que l'home que des de fa dècades és el principal responsable de l'ocultació a nivell mundial (dels casos de pederàstia), Joseph Ratzinger; entoni el propi mea culpa. El teòleg suís, com tants d'altres teòlegs i laics, es pregunta el motiu pel qual el Papa parla encara de la presumpta santedat del celibat o d'un valuós regal, ignorant el missatge bíblic en què es permet expressament el matrimoni a tots els religiosos. El celibat, continua Küng, no és sant, ni tan sols sagrat, és més aviat funest, ja que exclou un ampli nombre de bons candidats al sacerdoci i ha expulsat dels seus llocs un gran nombre de religiosos que desitjaven casar-se. Potser davant d'aquesta onada d'escàndols i d'opinions tant autoritzades com les de Hans Küng, caldria que algun tribunal internacional, vetllant per la integritat dels menors i per evitar es repeteixin aquests detestables casos, obligués l'Estat del Vaticà a revisar la desgraciada normativa de manera que el celibat deixés de ser obligatori i fos únicament opcional.

Curiosament el celibat obligatori té el seu origen en la tradició pagana del primer mil·leni, que exigia en els seus sacerdots la puresa o exclusió de tot contacte sexual abans de qualsevol ritus sagrat, el que va donar peu a exigir-la als sacerdots cristians a partir del segle IV, quan es va imposar la pràctica de la missa diària. Aquesta normativa celibàtica es pot entendre força normal en aquella època on imperaven els conceptes filosòfics de Plató, però és del tot inconcebible en la societat actual que exigeix, i hauria d'exigir també a l'Església, analitzar i revisar qualsevol concepte, no pas des de les teories platòniques, sinó en base al pensament aristotèlic de la sistemàtica actualització de tot concepte, norma o pensament filosòfic.