Manual de civisme

ciutadà exemplar)

es del precís moment que els humans van decidir viure en societat, una espècie de manual -tàcit, lògic, necessari- de civisme es va posar en marxa: no pixaré a la paret del veí si no vull que ell es pixi a la meva, el saludaré quan el vegi perquè em reconegui si un dia m'ha d'ajudar, li proposaré d'anar a caçar junts per tenir més èxit, etc. Aquest manual, que de primer degué ser experimental i molt primari, s'ha anat consolidant i engreixant fins esdevenir norma tàcita de comportament.

Desgraciadament, hi ha individus que no han sobrepassat l'estadi primari i desconeixen -ignoren o fan veure que ignoren- que ser humà vol dir ser sociable i comunicatiu. No només per les capacitats innates amb què l'evolució multisecular del cervell dels homínids els ha dotat, sinó que també per vocació i per necessitat. L'home necessita comunicar-se, viure per comunicar-se. L'expressió màxima d'humanització del mamífer "home" és la vida en societat.

Ser sociable i comunicatiu, viure en societat, en definitiva, exigeix de cada individu un tarannà intel·ligent, una disposició social, una actitud participativa, activa i positiva envers la comunitat. El fracàs dels individus antisocials o asocials obeeix a causes diverses, certament (hi ha qui ho ha perdut tot, qui viu en famílies tribals i càstigs corporals, qui no se sent bé ni amb ell mateix...), però no deixa de ser una desviació que cal corregir en bé de la comunitat. El bé comú, en les societats organitzades, sempre és pel damunt del bé individual. Per això mateix, les societats han hagut d'anar dictant normes, ordenances i lleis que regulin els moments de fricció entre tarannàs individuals, les disputes entre els valors col·lectius i els interessos particulars.

En aquest camí regulador de la convivència s'ha arribat a l'absurd (tal vegada necessari) de regular fins a les més mínimes activitats humanes: prohibit menjar als autobusos, prohibit circular amb bicicleta per les voreres, prohibit baixar les escombraries a ple sol, etc. S'ha hagut de regular el sentit comú, el menys comú dels sentits, com és sabut.

A les nostres viles i ciutats, les conductes incíviques es multipliquen i fins i tot posen en perill la convivència. L' incivisme, que, per cert, no té edat -hi ha octogenaris tan brètols com jovenets-, és un fenomen present en les nostres societats des de sempre. El problema que es planteja avui de manera més preocupant és que a més de l'incivisme i la bretolada, es dóna l'acivisme, és a dir, l'absència de principis cívics, de sentit de ciutat, de voluntat de ser ciutadà.

La inclusió del concepte ciutadania en els currículums escolars ha servit en part per magnificar i complicar una qüestió molt més senzilla. El que falta avui al nostre país, a les nostres ciutats, és "cultura de convivència", que és com potser s'hauria hagut de batejar l'assignatura "educació per a la ciutadania", un títol ambiciós, tan petulant com vacu.

La cultura de la convivència és, en efecte, una cosa molt més senzilla. Es basa en unes poques aplicacions del sentit comú i, sobretot, tractant-se com és tracta d'aconseguir la convivència, del sentit social de cada individu. És evident que, per molt que hom se senti a casa seva, no pot estar fent gresca i cridant com si es trobés enmig de la muntanya. Qui diu cridant, diu ?sobreescoltant música o trepanant les parets a les 3 de la matinada. Segurament n'hi hauria prou d'aplicar-se allò de "el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú".

Els replans, les escales i l'ascensor d'un bloc de pisos són clau per a la convivència. Ni es pot acaparar l'ascensor, ni s'ha d'usar de muntacàrregues, ni ha de servir de pissarra o galleda d'escombraries. Els ascensors han de reservar-se per als pisos alts i les persones grans, impedides o carregades. Les bosses d'escombraries es guarden a casa fins a l'hora de baixar-les i quan es baixen s'ha de procurar que no vagin deixant rastres. Els animals de companyia (sobretot gossos) han de pujar i baixar per l'escala sense embrutar-la i en silenci...

No cal dir que l'adquisició d'un gos per part d'una família comporta l'adquisició d'una sèrie de responsabilitats ciutadanes. No es tracta d'anar recollint les dejeccions dels gossos de les voreres -que també, és clar- sinó de procurar que els quissos facin les seves necessitats en llocs habilitats. Els escocells dels arbres no són llocs habilitats; els parterres, tampoc. La corretja ha de ser curta; el morrió ha d'anar ben posat en les races potencialment perilloses...

La compra d'un cotxe comporta també un seguit de compromisos importants amb la ciutat. No usar-lo si no és imprescindible és una manera d'ajudar la convivència, l'estalvi i el medi ambient. Compartir-lo per anar a treballar, també. Cal disposar d'un aparcament per a la nit i tenir-ho en compte en el pressupost. No es pot deixar -ni que sigui per un segon- en llocs prohibits, ni que es posin quatre intermitents, ni que se'n posin deu. No cal respectar els senyals per la por d'una multa, sinó perquè és un deure i una obligació comuna. L'amabilitat i la gentilesa són autèntiques virtuts del bon conductor...

Els vianants són a la ciutat els elements més fràgils dels carrers, però no en són els amos. És un espectacle patètic, provincià, veure com la majoria de gent no sap esperar que el semàfor sigui verd. Cal, a més, travessar pels llocs indicats, no aturar-se al mig de la vorera, anar per la dreta de la marxa, cedir el pas a persones grans o amb dificultats de mobilitat...

La cultura de la convivència és àmplia i abraça tota mena d'aspectes i parcel·les de la vida diària: Què fer amb la bicicleta?; Com asseure's als bancs públics?; Què fer amb les burilles i els xiclets?; Que és una comunitat de veïns?; Per què s'ha d'agafar el transport públic? Per què anar a comprar amb el carro de la compra? Per què no s'ha de magrejar tota la fruita del mercat? Per què no s'ha de donar menjar a la fauna urbana?...

Abans que l'onada d'individualisme acabi de derrotar les bones maneres i la convivència, farien bé les autoritats d'elaborar i difondre un manual de bones pràctiques ciutadanes que estimulés la ciutadania com a valor i segell de qualitat.