Cada dos per tres alguna associació empresarial es despenja amb declaracions grotesques sobre l'administració pública del tipus: "Estan funcionant amb sistemes que són del segle XIX". Una afirmació que, a vegades, és producte del desconeixement del grau d'implantació de les noves tecnologies en els processos administratius, tant en aquells que agraden (empadronar) com els que no agraden (posar i cobrar una multa).
Ara bé, en la majoria dels casos, darrere la diatriba s'amaga un clixé molt arrelat: d'empleats públics, com menys millor. És que la burocràcia forma part de l'eix del mal?
No ho creia Max Weber, un conspicu liberal que la va definir com el "sistema d'organització basat en la racionalitat i en l'adequació dels mitjans als objectius amb la finalitat de garantir la màxima eficiència". Però els nous liberals rebutgen aquest llegat i s'apunten a la concepció marxista de la burocràcia: la que s'apropia d'una part de la riquesa a través dels impostos. Curiós, no?
Amb tot, ningú qüestiona que el creixement del nombre d'empleats públics a Catalunya és conseqüència de la multiplicitat d'administracions i d'una irracional distribució competencial.
Cal fer neteja? Au, som-hi. El setembre de 2009 hi havia 302.602 persones treballant en el sector públic català. Per començar, fora tots els càrrecs de confiança dels polítics. Continuem pels 15.266 mossos d'esquadra; pels 6.923 empleats de l'administració de justícia; pels 35.550 de personal sanitari; pels quasi 79.013 ensenyants; pels 100.138 treballadors dels ajuntaments, inclosos uns 11.500 policies locals. Aquests col·lectius sumen un 78% del total.
Es privatitzen tots aquests serveis i ja està! Els 32.072 empleats estatals i 33.645 d'autonòmics que resten, s'acomiaden i es dissolen les administracions.
Bé, ni els més ferotges neoliberals partidaris d'un estat reduït a la mínima expressió defensen aquestes mesures. Malgrat tot, es clama per la retallada dels drets dels empleats públics. Existeix la falsa creença que la perfecció és patrimoni de l'empresa privada, on aquell que val promociona i el que no, és despatxat. Ara bé, en quants negocis el fill de l'amo, la germana, la xicota i l'amiga de la dona escalfen cadires i són intocables? En quantes indústries, tallers o botigues els ascensos són per als llepaculs i no per als que demostren capacitat?
No deu ser que els empresaris enyoren a?quells senyors feudals que disposaven de serfs de la gleva per un rosegó de pa? Si, per aquests emprenedors de pela i cinc, l'Administració resta ancorada al segle XIX, ells naveguen en el procel·lós mar del segle XIII.
