Aquests dies tothom parla de l'Estatut, del Tribunal Constitucional i la seva legitimitat en les circumstàncies actuals, d'una resposta unitària de part de les forces polítiques a la sentència que vindrà, que hauria d'haver vingut; hi ha proclames a favor d'un Estatut no retallat; també es discuteix si la dita sentència serà més o menys restrictiva. Tot això és la mostra fefaent de l'autoengany en què hem viscut des que s'inicià el postfranquisme. Hem funcionat com si estiguéssim instal·lats en un teatre amb un decorat més o menys estètic, però que dibuixa una realitat falsa, tal com fan tots els decorats. Hem fet veure, tots plegats, que obtindríem un grau d'autonomia per anar tirant i que, amb el temps, a través del peix al cove i d'estires-i-arronses estatutaris, l'engrandiríem, per bé que no gaire, perquè es tracta sobretot que ningú no prengui mal.

La farsa continuada de la política catalana durant els darrers trenta anys, ha tingut com a intèrprets tots els nostres polítics i ha estat aplaudida, amb més o menys entusiasme, per una audiència que aplegava la majoria. Siguem honestos amb nosaltres mateixos: ens hem enganyat, no ens han enganyat. En el fons i en la superfície, des de fa uns 300 anys les regles de joc han estat molt clares i contundents, si hom va més enllà de les declaracions, de les aparences, dels decorats i fa els seus judicis a partir de fets i realitats, fàcilment arriba a la conclusió que sempre han existit uns límits marcats molt precisament: la integritat de les terres que controlava l'Estat, o sigui, el que en diuen Espanya no ha de ser discutida i encara menys alterada i que tothom ha de combregar amb la ideologia nacional unificadora. Això ha estat així en els diferents règims polítics que hi ha hagut, tant li fa que hagin estat monarquies, repúbliques o dictadures. Les diferents forces polítiques, que s'han barallat per multitud de qüestions i fins i tot, han arribat a les mans, sempre han coincidit en la necessitat mantenir la "unidad de la Patria" al preu que sigui.

Per totes aquestes raons, goso afirmar que el Tribunal Constitucional ha intentat de realitzar la tasca que li havia estat encomanada: escapçar tot allò que traspassés els susdits límits. Aquest era el seu programa de funcionament, si no han pogut arribar a una conclusió definitiva ha estat pels defectes constitutius de la mateixa institució judicial. La seva dependència de la correlació de poder que hi ha a les "Cortes" l'ha fet inoperant i la sentència no ha arribat. És ben evident que la divisió dels poders de l'Estat no existeix ni saben el què és a Espanya.

Llavors, a casa nostra, hem començat la tasca inútil de voler esbrinar, si la possible sentència, la que finalment no ha arribat o la que s'emetrà en el futur, serà més o ?menys contrària als continguts de l'Estatut; també s'han alçat veus demanant la substitució dels membres del Tribunal que han exhaurit el temps del seu mandat. Però la veritat és que, amb aquest estatut o amb una altre, amb sentència o sense, res no canviarà de substancial. Al meu entendre, la situació present, amb el desconcert i el cansament que ha provocat tot el procés de discussió, aprovació i retallada de l'Estatut aprovat ara farà quatre anys, deixa les coses ben clares a tot aquell qui judiqui la situació amb una mica de sensatesa. La via estatutària està definitivament closa; res de pacte amb Espanya perquè Catalunya hi trobi un bon encaix; aquest projecte que ha estat en l'agenda de tants polítics del nostre País, ens porta per un camí que no va enlloc. Ho han hagut d'aprendre durament Jordi Pujol i Pasqual Maragall en els darrers anys. Les classes dirigents espanyoles ja saben, ho han sabut sempre, quin és el lloc que li correspon a Catalunya, i també, per què no dir-ho, al País Valencià i les Illes i no modificaran la seva actitud si no és que s'hi vegin obligats.

El resultat de tot això, és que només s'obren dos camins: un que ens portaria a tenir el que tenim, a ser una vulgar autonomia espanyola, amb una lànguida decadència assegurada com a esdevenidor; un altre de possible, consistiria a emprendre un projecte ferm, contundent, per bé que pacífic i democràtic, destinat a aconseguir el poder, tot el poder. Catalunya, els catalans tenim davant nostre uns desafiaments que si continuem instal·lats en la situació actual no estem en bones condicions per resoldre'ls. El món ha canviat pregonament, l'antiga economia industrial que van saber crear els nostres avantpassats i que ha estat vigent fins fa poc, ja no pot oferir-nos un futur raonable. El país s'ha de modernitzar, s'ha de situar al costat dels més dinàmics d'Europa, tant en els dominis de l'economia com en els de la cultura. S'han de prendre mesures urgents per millorar les nostres infraestructures, per tenir, finalment, un ensenyament, a tots els nivells, a l'alçada dels temps; hem de recatalanitzar el País integrant els immigrants nous i vells. Per tal d'emprendre les accions necessàries per assolir els objectius esbossats i encara uns altres que no puc enumerar, necessitem poder, o sigui: capacitat econòmica i política per tal de fer les reformes que siguin necessàries i per crear noves plataformes de progrés.

Resta ben clar que si continuem instal·lats, encotillats i esmorteïts en l'actual sistema autonòmic no estarem en condicions de cap canvi significatiu. Res d'important depèn de la Generalitat, totes les decisions es prenen a Madrid. No controlem la majoria de les noves infraestructures bàsiques; no hi ha diners per tal de oferir uns serveis eficients als ciutadans; estem molt mal situats en l'espai audiovisual, dominat, d'una forma abassegadora, per televisions escombraria espanyoles.

Aquesta és la crua realitat. Que tothom es tregui la màscara i que baixi el teló: la farsa ha acabat.