El diumenge 25 d'abril, les consultes sobre la independència van seguir cotitzant a la baixa. Si es comparen les successives onades, la tendència decreixent és evident: del 25,96% de vots pel sí del 13 de desembre i del 19,87% del 28 de febrer, ara s'han quedat en un 16,11%. Comptat i debatut, una baixada del 9,85%. La conclusió és que només voten els partidaris de la independència, que són el 19,63% d'un cens falsejat. En termes absoluts, les consultes celebrades fins ara sumen 452.032 vots per al sí d'un total de 2.303.073 persones que figuraven en padrons inflats a causa de la inclusió de menors de 18 anys i d'immigrants amb o sense papers. En aquesta darrera consulta, a Lleida capital el sí ha obtingut un irrisori 7,69% i en els 17 municipis de més de 20.000 votants, un 55,13% del cens total, el vot afirmatiu ha representat el 13,81% del padró (99.938 vots). Malgrat aquestes minoritàries i simbòliques xifres, alguns mitjans de comunicació, entossudits a negar la realitat, emmarquen els titulars amb el "manteniment de l'esperit independentista" i ho titulen "anar decidint". Tenen una bena al ulls?

Vaja, qui no es conforma és perquè no vol! El sentit del ridícul dels capdavanters de les consultes no té parió. Ni amb cercaviles, festes populars, botifarrades i espectacles de tota mena s'ha aconseguit que la gent s'acostés a les urnes. Més facilitats impossible. Es podia votar un dia sí i l'altre també, passejant o des de casa amb el vot secret anticipat, un invent que recorda els referèndums del franquisme més ranci. D'això en diuen democràcia participativa? I un bé negre amb potes rosses!

En cap procés de conscienciació popular és de rebut que alguns instigadors del vot es presentin fins a tres vegades a les llars catalanes per deixar el paper d'adhesió a la causa independentista. En alguns pobles petits, s'ha recordat al veí o al company de feina la cita a les urnes amb actitud amenaçadora. Són formes de pressió que s'han de desterrar. On es vol arribar amb aquest deliri? A imposar unes idees per la força?

De totes maneres, alguns que havien llançat les campanes al vol ara s'ho prenen de broma. Per exemple, el factòtum del Reagrupament que, l'endemà, afirmava: "és un entrenament per quan Catalunya hagi de decidir de debò".

Ara bé, els organitzadors, encoratjats pels lletraferits il·luminats, persistiran en la llarga marxa, al més pur estil maoista, pels pobles del país i no defalliran ni amb l'hivern del desconsol de les eleccions autonòmiques. Malgrat la contundència dels resultats, per què ningú s'atreveix a assumir el fracàs?