Durant els darrers dies, ha aparegut als cinemes catalans un anunci pagat per ells mateixos en què adverteixen que, si s'aprova la llei del cinema "tal i com està ara" (anunci dixit), les sales hauran de tancar. Es refereix, naturalment, a la polèmica oberta per les quotes d'exhibició en català, a la qual s'oposen perquè, asseguren els afectats, el cinema en aquesta llengua no fa quadrar els números i els abocarà al desastre.
L'Apocalipsi. El cataclisme universal. Quins nassos. Primer de tot, malgrat que el més habitual és fer-la de la pel·lícula, l'anunci mereix una petita crítica: tècnicament eficaç, s'hi troba a faltar una major claredat narrativa (s'expliquen les conseqüències de la llei però no el perquè del seu rebuig) i la seva manipulació del punt de vista la converteix en un producte demagog i pueril.
Ara anem a l'anàlisi global. Es pot estar més o menys d'acord amb la llei (la qual, per cert, fa moltes altres coses a banda de regular els temes lingüístics), però és una mica penós veure els cinemes, tradicionalment poc respectuosos amb les litúrgies culturals, esmerçant tants esforços a fer política. Dit d'una altra manera, s'agrairia que fossin tan combatius en la limitació de venda de menjar, en l'accés de determinats energúmens (a vegades, estar en una sala de cinema equival a dues hores de Rambla des del punt de vista acústic), en el respecte dels horaris o en la vetlla de la bona marxa de les projeccions. Algú que sovint permet que una pel·lícula es projecti amb el format equivocat o amb un so per sota de les seves possibilitats hauria de tenir menys escrúpols a l'hora d'acceptar determinades condicions. I més quan aquestes, basades en la igualtat d'oportunitats de les llengües, no atempten contra l'oferta, sinó que la diversifiquen.
Però, per descomptat, és molt més còmode ocultar informació que debatre-la, que és exactament el que s'intenta fer, per més anuncis que estrenin, en la seva tramitació parlamentària.
