El pare d'Anacleto i les germanes Gilda ja té un biopic: El gran Vázquez. El tràiler del film es projectava al Saló del Còmic, a prop de les seves vinyetes. A la pantalla s'hi entreveien les facècies, ja conegudes, d'un dels humoristes més surreals i destralers de l'escola Bruguera.
Entre les criatures de Manolo Vázquez recuperades pel Saló, "La família Churumbel" també hi tenia el seu momentet de glòria. Aquesta nissaga gitana, hereva dels germans Marx, avui seria políticament incorrecta. En cas d'haver viscut en aquests bells dies de crisi, potser hauria fet que els Churumbel passessin el testimoni a "La família dels Millet". Poca gent s'hauria adonat del canvi.
Des dels inicis, Vázquez ja va sorprendre els lectors en incloure's, sense manies, a les seves historietes. L'alter ego del dibuixant apareixia perseguit per creditors implacables o protagonitzant aventures libidinals que tombaven d'esquena. Vázquez es va avançar en dècades a l'explosió actual de la "narrativa del jo" que viu la novel·la gràfica. Es va avançar a tots aquests volums que, dibuixats en primera persona, proclamen en veu alta: "Ser un mateix (sobretot quan ets diferent) resulta un xic complicat".
A diferència dels ninotaires actuals, Vázquez no va concebre la seva epopeia del jo decidit a transcendir en el mitjà. Tampoc sembla que volgués exorcitzar els seus dimonis, perquè no ho feia amb amargor ni rancúnia. A les seves pàgines hi batega un substrat hedonista, que es resum en riure, sobreviure i pencar poc.
