Llegeixo amb astorament que en els darrers dos anys les comarques gironines han perdut 3.609 empreses, un 11 per cent del cens empresarial. Desconec quin és l'abast real d'aquesta xifra, però me'l puc imaginar, tenint en compte que al darrere hi ha centenars de treballadors, proveïdors, autònoms i empresaris que han vist com les seves expectatives de supervivència es diluïen en un no res, deixant pel camí esforços, somnis i il·lusions.

Segurament, en termes ?macroeconòmics aquesta deu ser una taqueta que no surt ni en els percentatges ni a les estadístiques, i més ara que la dimensió de la crisi es focalitza en termes de continent europeu. Són aquelles víctimes col·laterals que tota crisi s'endú per davant i que s'acaben diluint en un percentatge enmig d'un ball de xifres molt més desoladores i d'abast internacional. Ja em perdonaran els experts en economia, però a mi sí que em sembla rellevant que tantes i tantes empreses s'hagin quedat pel camí esborrades per aquest tsunami de xifres en vermell, perquè aquest era el veritable fonament de la nostra economia.

Petites i mitjanes iniciatives que donaven vida als pobles i ciutats de casa nostra i que malauradament no tornaran. M'ho deia fa poc un amic empresari que estava, com tots, en fase d'estrènye's el cinturó, "jo no tornaré mai més a tenir una plantilla com la que ?tenia". I aquest és el veritable proble?ma d'aquesta situació, que les víctimes de la crisi passin a ser estructurals, a formar part d'un cens de difícil solució, fins i tot quan les xifres comencin a remun?tar.

I això sí que ens hauria de preocupar, perquè per primera vegada ens pot passar que una vegada allunyada la tempesta el sol no sur?ti per a tothom. Correm el risc que la motxilla d'aquesta crisi sigui tant pesada que ja no la puguem arrossegar, ni tan sols quan el camí torni a ser planer. I potser valdria la pena que ens comencem a preocupar per aquestes microxifres que només es veuen al carrer.