Poques vegades un principi de setmana, el d'aquesta, ha estat tan significatiu del divorci entre el que passa al món i com el veuen alguns mitjans de comunicació. A les 9 del matí, mig planeta estava en ple procés de descompressió després d'haver vist el final de Lost (controvertit, per cert, pel seu escàs esperit conclusiu: per què deu ser que costa tant acceptar que hi ha preguntes sense resposta?) però, en canvi, bona part de les cadenes de televisió en feien cas omís. Sortien tertulians parlant de la Merkel i el seu bufó Sarkozy, de Pretòria i, fins i tot hi ha qui s'atrevia a predir grans cataclismes polítics, però ni un d'aquests analistes de l'actualitat es referia al destí dels passatgers de l'Oceanic 815. Mentre alguns mitjans organitzaven, amb molt bon criteri, tertúlies específiques per parlar de la sèrie, d'altres, potser apel·lant al presumpte rigor del seu programa matinal, feien cara de no tenir ni idea que bona part dels seus veïns s'havien llevat a les 6 de la matinada per enfrontar-se cara a cara amb la fiabilitat de les seves expectatives. Home, d'acord que l'altra meitat de món ha passat olímpicament d'aquesta entortolligada sèrie televisiva, però els programes que han fet com si Lost no existís haurien de reflexionar sobre un parell de conceptes. En temps difícils, no ha estat des de sempre la ficció l'autèntic refugi de les misèries? I no és l'art la veritable arma que ens permet relativitzar els amargs reptes de la realitat? No informar d'un fenomen que ha portat mig món a matinar sense renecs equival a no saber llegir en una biblioteca: la condemna a mirar-se la vida des de les cobertes, mai des de la saviesa de les paraules. I, agradi o no, durant unes hores el destí d'un grapat d'homes i dones que havien trencat la lògica de l'espai i el temps era infinitament més important que les febleses de l'euro o les corrupteles polítiques. Notícies que, per cert, fan venir ganes d'imitar la ficció i anar-se'n a una illa com la de la sèrie. Per més fums negres que hi hagi.
