Fundacions i diner públic

RAMON LLORENTE VARELA A partir de l'aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i el retorn de la democràcia han aparegut i s'han creat associacions i fundacions de tota mena i de tots colors, i moltes d'elles supeditades a interessos de partits polítics i sindicats. I cal remarcar que la societat i els ciutadans necessiten crear xarxes de relacions que viabilitzin aspectes tan importants com la participació, la solidaritat, la col·laboració, el compromís per avançar vers una democràcia de qualitat i participativa. Però, centrant-me en el tema de les fundacions, és necessari recordar que la Constitució reconeix el dret a crear fundacions amb una condició indispensable: que tinguin finalitats d'interès general, i d'acord amb la llei.

Si anem a la llei, constatem que les fundacions han de ser entitats sense ànim de lucre, constituïdes amb l'afectació d'uns béns o d'uns drets de contingut econòmic, els rendiments dels quals s'han de destinar al compliment de les finalitats d'interès general que s'hagin fixat en la seva carta fundacional. I certament que les fundacions, un cop constituïdes, podran cercar altres recursos i mitjans per obtenir ingressos que facilitin el compliment dels seus fins. Però dit això, caldrà analitzar la realitat de moltes fundacions, si no de totes. Jo em pregunto, quantes fundacions, a més del nom i l'aurèola de prestar un servei social, tenen uns béns o recursos propis, en quantia suficient, per fer viable els seus objectius i finalitats? Com és possible admetre l'existència de fundacions que només viuen de subvencions d'organismes i entitats públiques, i entitats bancàries? Hi ha i s'apliquen els controls legals corresponents respecte a les finances d'aquestes fundacions? Tots els béns i ingressos de les fundacions es destinen a fins d'interès general, amb criteris d'imparcialitat i no discriminació en la determinació dels beneficiaris?
Però en situacions com les que avui dia estem vivint, es necessita més que mai la màxima transparència, la imprescindible austeritat, el rigor i l'eficàcia en la gestió dels diners públics. En definitiva cal decència, ètica i honestedat en tot el que envolta el diner públic. I destinar diner públic a fundacions de qualsevol classe o condició no es pot fer sense un rigorós control, una exquisida transparència, una claredat en les finalitats i amb la imprescindible publicitat. Caldrà examinar si la fundació és un simple instrument de recaptar diners públics, si els béns o recursos que inicialment ha declarat per a les finalitats que vol atendre existeixen realment, si en la seva actuació laboral i social és respectuosa amb les lleis, si els comptes que presenta són transparents i verídics, si la fundació és una simple cobertura al servei d'interessos inconfessables.

Hi ha molta feina a fer, molts controls a realitzar i molta transparència a exigir. I els organismes públics i els gestors del que és públic, siguin càrrecs electes o de designació, tenen el deure ètic i legal de no donar ni un euro que no quedi objectivament justificat i controlat. La decència a la vida pública té molts fronts oberts, i un és el del diner que es destina a fundacions o entitats sense ànim de lucre.