Cartes

Fa 30 anys que condueixo i mai no havia tingut cap contratemps, fins al dia 29 de maig. Conduïa per la pujada del carrer de la Creu de Begur quan vaig parar un moment el cotxe per ajudar a baixar un familiar. En voler posar-lo en marxa no se m´engegava, ja vaig veure la cua dels automobilistes que no podien passar. Em vaig atabalar que no n´encertava ni una. Sort de la perruquera, que va trucar als municipals. El senyor que passava em va dir que posés els triangles. Com que eren per estrenar no sabia com funcionaven, ells me´ls va col·locar. Voldria agrair l´actitud de la dependenta de la botiga, perquè amb la seva companyia em vaig calmar. I finalment voldria agrair a la policia municipal que intentés engegar-lo. Com que no van poder, van trucar a la meva assegurança i van fer tots els tràmits. A tots ells moltes gràcies. Ja sé que algú pensarà: havia de ser una dona; però jo li contestaria: si el carrer hagués estat més ample segur que hauria reaccionat d´una altra manera.

L´agència tributària i el pobleRafael Fernández. Figueres

Llegeixo al diari Expansión del dissabte 6 de juny del 2010 que els tècnics de l´Agència Tributària denuncien que la inspecció s´ha d´enfocar envers els aturats, separats/divorciats i les empreses que han tancat... Em costa una mica entendre el títol de l´article perquè no sé si és una broma... però continuo llegint i m´esgarrifa el que llegeixo.

Resulta que sí, que no és broma. Els que manen a Madrid pensen que els parats, els separats i les petites empreses que tanquen cada dia són els que realment defrauden i són els culpables del que passa al país. En canvi, els futbolistes professionals, que cobren mes de 100.000 euros a la setmana; els presidents de clubs de futbol, que es gasten milions en un jugador; el president del Congrés, que té fins i tot a la seva filla de 10 anyets com a propietària d´una hipoteca; els parlamentaris que s´abaixen els sous però s´apugen les dietes; el Sr. Carod-Rovira, que malgasta calés a tort i a dret; la senyora del Sr. Montilla que té més d´11 càrrecs (i, encara que no cobrés, treu la feina a 10 persones) i un llarguíssim etcètera... Aquests són bona gent i no defrauden... són com cal...

Un altre cop, com sempre ha estat així... reben els mateixos, els que menys poden, els que tenen més por perquè no tenen res ni ningu que els protegeixi... Els que han cotitzat 35 anys per cobrar una merda de pensió... És injust, és increïble, és intolerable i és la vergonya d´un país de corruptes, lladres i endollats... i sembla que així seguirà perquè ningú hi fa res... I si fa, l´unten perquè no faci més...

No volen ser el BronxFrancesc Membrive MartÍnez. Salt. president de la plataforma anti-aru

El primer que voldria saber és si has estat al Bronx, perquè a part de les pel·lícules no ho sembla; és més, sembla el típic acudit fàcil que fan els que no viuen entre nosaltres. El segon és que estic segur que no hi vius. I el tercer, qui et creus que ets per opinar de nosaltres amb tan poc respecte?

Nosaltres només volem saber què volen fer a casa nostra, ni sé ni tan sols m´importa on vius, però seria curiós saber què faries si un grup de polítics entressin a casa teva i sense el teu consentiment ni cap informació te la canviessin de dalt a baix i enderroquessin el que ells pen­sin i a més et trobessis que qualsevol en pot opinar sense ni tan sols viure-hi. La veritat, m´estimo més tenir el meu veí Abdullah al costat que a una persona amb tan poc respecte com tu. Gràcies per no viure al nostre barri. Atentament.

Babaus RosincsThomas Spieker. comentarista rosinc

Regidor Danés, m´alegro que hagi recuperat el respecte que em deu com a representant democràticament elegit del meu poble i que se´m torni a adreçar-se com és degut. El que m´entristeix és haver de llegir tantes explicacions per justificar un altre dels despropòsits de la seva gestió. Ja és gros que ens confessi que ha comprat un equipament municipal (els KioskPap) amb un 35% de descompte, per justificar una reducció del 75% del seu potencial «de servei», que és (més o menys) la part que ocupa la paperera, només perquè «existeixen altres dipòsits amb més capacitat en les proximitats». Si fa una petita recerca a Internet, trobarà molts fabricants de dispensadors de bosse­tes que s´enganxen amb brides a arbres, fanals, cartells o altres equipa­ments existents, fins i tot les papereres del Passeig, que són molt mes barats, inclús sense cap descompte, dels que vostè ha decidit amputar i provar. No obstant això, mentre els brètols deixin dempeus els que ara ja hi són, li suggereixo que els canviï el nom, ja que llegir sobre aquelles columnes la versió abreujada de la paraula «PAP»erera en lletres grosses i trobar-se-la després tancada, ens podria fer semblar babaus estúpids a tots els rosincs, quan només ho són/som uns quants, no li ho sembla? I no s´oblidi de dissenyar un rètol o alguna cosa per explicar a tothom que, a Roses, són els representants del poble els que decideixen «quan toca» reposar les bossetes i no la necessitat perquè simplement s´hagin acabat. I si ho pogués fer en diferents idiomes, doncs encara millor perquè així els estrangers, que ja estan a punt de visitar-nos en massa, deixaran de pensar que l´Àfrica comença al sud dels Pirineus! Pel que fa a les males llengües, no s´amoïni. Per més habitants que hi visquin, Roses serà sempre un poble. I ja se sap, als pobles la gent xafardeja i els cacics intenten imposar les seves lleis al marge del sentit comú o de la democràcia.

Les justificacions del Sr. Sala MartínAlbert Pujol i CasadevallTorroella de Montgrí

Vaig escoltar en un programa de radio el Sr Sala Martín, tresorer del Barça, justificant perquè en l´apartat de les « despeses diverses» dels pressupostos del club, l´augment havia passat de 30 a 80 milions d´eu­ros, més o menys, en els últims anys. Ho justificava dient que a­questes despeses eren degudes al pagament dels àrbitres, la llum per als partits, manteniment de la gespa..., i jo voldria dir-li que en qualsevol equip de qualsevol poble, que no tenen com a tresorer un catedràtic de la universitat de Colúmbia, ni professor a la Pompeu Fabra com ell, tots aquests conceptes, pagament dels àrbitres, llum per jugar els partits, manteniment del camp, desplaçaments amb autocar per als partits fora de casa, l´obsequi per als nens a la festa final de temporada, la mateixa festa... els contemplem com a despeses fixes i previsibles.

Penso que el Barça, amb un tresorer amb aquest prestigi internacional , en aquest apartat de fixos i previsibles, a més de les despeses que he enumerat, fins i tot podria comptabilitzar les despeses dels dinars, que es fan per cortesia, com a mínim cada 15 dies amb les juntes directives de l´ equip contrari, el lloguer dels jets privats per anar al sorteig de la Champions... , i deixar per a despeses diverses imprevistos que realment no es poden comptabilitzar.

Progrés i fracàsJoan Carles Lozano. Lloret de Mar

Progrés i fracàs són dos conceptes que defineixen perfectament la nova carretera que ha d´unir Lloret amb l´autopista C-32. Quan el progrés està basat en l´asfalt i en la pèrdua d´espais naturals i culturals, només es pot parlar de fracàs. Jugar amb les paraules i parlar d´una infraestructura respectuosa amb el medi ambient quan els paratges de Sant Pere del Bosc, l´Àngel i les Alegries quedaran per sempre malme­sos és un contrasentit i un fracàs. Que les decisions de futur d´un poble com Lloret s´hagin de prendre des d´un despatx de la Generalitat a Barcelona i a través d´un conveni signat amb la concessionària Abertis és un fracàs. Que es vulgui imposar una carretera i un traçat amb el qual només està d´acord una minoria de la gent de Lloret és un fracàs. El vostre progrés no és res més que el fracàs de tots. Un fracàs que no deixa rastre de tot allò que va fent desaparèixer.