Dissabte passat vaig estar molts minuts abatut, absort i absent, al camp del Girona. Obligat a contenir-me em rosegava per dins i anava quedant més i més enfonsat a la cadira. Amb el gol vaig saltar com un autòmat i em vaig deixar anar. Era l'explosió d'alegria i d'emoció continguda. Ens vam quedar drets a la llotja aplaudint en Narcís Casassa, en Josep M. Jofre i jo. Els directius del Múrcia havien emmudit. Un regidor de l'Ajuntament de Múrcia, del PSOE, em va venir a felicitar. Els directius del Girona s'havien aixecat abans del llençament del penal i miraven des de l'escala, van acabar plorant tots, començant per en Josep Gusó i en Josep Rofes.
Amb en Narcís Casassa vam baixar al vestidor. Ens vam abraçar amb en Narcís Julià. Estava desencaixat, serè i lúcid també. Tristíssim per com havien anat els altres resultats: trist pel futbol. Mirava de ?reüll el vestidor del Múrcia, on el panorama era desolador. En Narcís deia, "pensar que fa uns minuts els que haguéssim estat així érem nosaltres!"
Després d'una temporada convulsa, amb molts alts i baixos, i amb problemes econòmics és evident que dissabte marcava l'inici d'una nova etapa. La necessitat de reformular el projecte social i econòmic del club. Un cop més. Vaig dir, i repeteixo ara, que és en aquests moments que tots els membres del club poden demostrar la seva grandesa, deixant de banda les qüestions particulars, buscant solucions col·lectives, abandonant retrets i centrant-se en les solucions, demostrant entrega, generositat i capacitat de renúncia. Hi ha qui ha de fer un pas o dos endavant i hi ha qui ha de fer un pas enrere. Però la generositat de tots passa per reconèixer a tothom la seva aportació i entomar immediatament el repte que el mateix Narcís Julià formulava en les seves declaracions posteriors al partit. Deia que hi havia poc temps i que calia refer el projecte social i econòmic del club i definir l'horitzó esportiu. Som-hi, doncs.
Aquests dies també han sigut actualitat els dos clubs de bàsquet, masculí i femení, de la ciutat. Els esforços d'uns i altres poden acabar amb el regust agredolç d'haver completat una bona temporada i de no haver pogut aixecar els recursos econòmics necessaris per abordar la següent. És injust que els esforços de l'Anna Caula, d'en Darryl Middleton, d'en Francesc Farroni, d'en Francesc Solana quedin en no res. L'episodi de l'Akasvayu ja va ser molt dolorós i ara les dificultats d'aquest dos clubs també ho són.
En algun moment algú ha intentat o intentarà, encara, interpretar les dificultats dels clubs esportius com un símptoma de declivi de la ciutat, de feblesa de Girona i de les seves institucions. Convé, però, recordar que els habituals d'aquestes crítiques ahir no eren al camp. Ara que Lleida està de moda, que es considera una ciutat emergent, ara que quallen grans projectes que a Girona van quallar fa més temps, convindria recordar que el model de ciutat, el projecte de ciutat no es va ressentir de la davallada de la UE Lleida i el daltabaix posterior al seu pas per la Primera Divisió. Convé, en aquet sentit, posar les coses al seu lloc i no atribuir a les institucions i, en particular, a l'Ajuntament més responsabilitat del compte.
Més ara, en temps de crisi. Els recursos públics són limitats i les prioritats les marca la mateixa crisi econòmica i la cohesió social.
Vist així, quin és el futur de l'esport d'alta competició a la nostra ciutat? Considero imprescindible la presència de clubs esportius de Girona en competicions d'alt nivell, sobretot si per sota hi ha un model esportiu que contribueix a proporcionar esport, lleure i formació a milers de joves de la ciutat. Sortint de l'estadi, en Joaquim Caula em deia que és en moments com aquest que s'ha de recordar que el model viable i de referència és el GEiEG. I és veritat que s'ha de reconèixer a aquest club una gran capacitat de disposar de massa social i de contribuir a mantenir molt alta la pràctica esportiva a la nostra ciutat.
Però també hi ha lloc per al bàsquet, i també per al futbol. N'hi ha d'haver. És dolorós comprovar que molts equips d'altres territoris viuen directament de les subvencions institucionals en una proporció que aquí no ens podem permetre de cap manera. Que ho preguntin a en Rafel Niubò o a l'Anna Pruna, que contemplen com amb molt menys gruix d'equips i d'esport de base hi ha equips sostinguts per diner públic a la màxima elit, en altres comunitats amb la mateixa comunitat o alguna caixa com a únic espònsor.
Aquí ja sabem que això no pot ser. Aquí el que cal és aixecar un moviment social a favor d'aquests equips i d'aquests esports. Crear un corrent d'adhesió i simpatia, moure totes les energies adormides, desvetllar la vella afició dels moments àlgids, i demanar la contribució de tothom. Cal, sens dubte, el reiterat compromís de les institucions promovent la millora de les instal·lacions i de la seva gestió, buscant complicitats, generant recursos, aportant les subvencions justes. Cal que els empresaris es comprometin, que es moguin, que es mullin, que vegin en l'esport un element més a disposició de la marca aixoplugada sota el paraigua de Girona. Cal que la massa social respongui. És difícil en temps de crisi, però és necessari per al reforçament moral de la ciutat i del país. Ara més que mai tots junts i tots alhora. És davant de les dificultats i els riscos que es demostren totes les potencialitats.
