Cartes

Mireu, jo no sóc arquitecte ni tècnica ambiental ni enginyera ni tècnica de sanejament ni? de fet no sóc tècnica de res, tot i que si existís el títol de tècnica en queixes, probablement se m´adjudicaria sense voler-lo. Sóc una de les més de 13.000 veïns/nes de Sant Narcís, el barri més bonic, engrescador, tranquil, festiu, singular, acollidor, implicat, voluntariós? fins ara de Girona. Vull que quedi clar que no sóc tècnica de res i que visc al millor barri de Girona fins ara, perquè probablement els tècnics d´alguna cosa i els polítics o no, que estan aconseguint destrossar el meu barri, donaran una d´aquelles respostes tan habituals a l´Administració «vosaltres no hi enteneu» i tècnicament tindran raó.

No hi entenc, cert. Però no entendre no vol dir que no vegi i visqui el que està passant al barri, em refereixo, evidentment, al TGV i les seves conseqüències, que de moment és l´única cosa que tenim:

Pèrdua total de tranquil·litat.

Pèrdua exagerada d´aparcaments (només és un comentari, sense voler fer-ne més polèmica de la que s´ha fet).

Pèrdua de comerços (que és el més greu que pot passar a un barri si vol sobreviure com a tal i no acabar essent només un barri dormitori).

Pèrdua d´espais verds i d´esbarjo. Aquí sí que vull aprofitar per dir que per fer-nos callar ens han fet una pista (on ja hi era i la van treure), i on nosaltres no l´havíem demanat com a primera opció.

Ja només ens faltava la Gerunda (la tuneladora).

Cert, probablement no hi entenc res, però des que hi ha tot aquest moviment, al nostre barri hem guanyat en alguna cosa: de moment, plagues d´insectes fastigosos passejant-se pels carrers a qualsevol lloc i hora del dia, entrant a les nostres cases (cuines, menjadors, garatges, banys?) tant li fa si vius en una planta baixa com en un vuitè pis. I avui, per acabar-ho d´adobar, una rata fent fúting per la plaça de l´Assumpció i continuant per la rambla Catalunya i, no sé per què, em fa la sensació que mentre la gerunda vagi foradant el subsòl, no serà ni la primera, ni l´última.

El mortal que va a peu té tota la raó, definitivament vivim en un altre món (apartat de la ciutat de Girona) i potser el que hauríem de fer en lloc de queixar-nos per tot, és habituar-nos i conscienciar-nos que durant molts anys, el nostre barri tindrà moltes deficiències i molts okupes i que haurem de ser els veïns els que aconseguim mantenir el barri més bonic, engrescador, tranquil, festiu, singular, acollidor, implicat, voluntariós? de Girona.

1 de juliol del 2010, al vespreJosep maria Fàbregas. Girona

La nit va ser llarga, molt llarga. Quan vaig obrir la porta de casa meva m´esperaven encara despertes la Nati i la Marta. Eren dos quarts de tres! De seguida, em van mirar i em van preguntar: Com ha anat? T´ho esperaves? No vaig saber què contestar. Pel meu cap anava desfilant la pel·lícula que feia ben poc havia vist. Però jo no n´era l´espectador, era l´ actor principal!

Tota l´acció succeïa a l´interior d´un local, amb algunes escenes a l´exterior. Gairebé 40 personatges en escena. Traspuaven satisfacció. L´efemèride s´ho mereixia. He passat el film una, dues, tres, moltes vegades. No sé què triar de tot plegat. M´ho deixeu quedar tot? Sé que em direu que sí.

A la vida només es poden escollir dues coses, els grans amors i les grans amistats. Paga la pena saber-ne fer una bona tria perquè si no ho ensopegues malament rai. Aquest no és el meu cas. Estic orgullós d´haver-vos conegut.

D´haver sabut caminar amb vosaltres. Unes persones que m´heu acompanyat durant tant de temps fidels a un tarannà i a uns ideals que entre tots hem fet nostres, els hem fet grans. Hi ha algú capaç de deixar de banda, encara que només sigui un instant, tot allò que va passar aquell vespre? Ben mirat, per part meva impossible.

Ho haig de tornar a dir: estic orgullós de tots vosaltres. M´ heu donat tant! He rebut tantes coses de tots! Sou igual que quan us vaig conèixer. Animats, lluitadors, embadalits per una feina i per una tasca en la qual ens vam embolicar tots plegats i de la qual hem tret un camí, un equip de somni! De l´ensenyament en vam fer bandera, del català una exquisitat, homes i dones plens de grandesa, de ben segur una sublimitat.

M´emociono. No sé si he sabut escriure tot allò que volia escriure. M´adono que no. Què hi farem! Un petó, una abraçada, una amistat... no us puc oferir altra cosa.

L´enunciat de la manifestacióCarme Català i Bagaria. Banyoles

El sentit de la manifestació convocada per demà és una de les múltiples respostes contra l´atac de l´Estatut que el poble de Catalunya va ratificar. Així doncs l´enunciat de la pancarta té plena significació i s´ajusta a les circumstàncies en conflicte. Si la manifestació només l´encapçala la senyera, quina reivindicació representaria? No seria una manifestació buidada de contingut, totalment des­virtuada i sense sentit? En defensa del nostre dret a poder decidir i a defensar-lo quan això ja s´ha fet, per què al PSC li molesta tant el que diu la pancarta? Perquè diuen que pensen que hi hauria molta gent que no se sentiria representada, que no vol poder decidir com a habitant d´aquest país el que volem per a tots nosaltres, i que estem en desacord que es decideixi des de fora.

El rovell de l´OuIsabel Oliva Prat. Girona

Jordi Vilamitjana, el teu article del diari d´ahir sobre la Rambla m´ha fet sentir la nostàlgia de quan anàvem a comprar la roba a Can Reixach a sota les voltes i la colònia a can Roure, que la venien a granel?! He recordat molts més establiments desapareguts que potser la gent jove no recordeu: Can Malaret, Can Capdaigua, Ca les Dossedes, Can Massaneda, La Barraqueta, Colmado Canadell i Costa, Can Tapis, Can Torrelles, Rellotgeria Ridaura, Busquets de les maletes, La Mundeta, i can Canal. Segur que n´hi ha més però la teva columna no donava per a tants. Sempre cordialment.