L'esport d'elit a Girona sembla quelcom impossible. Si l'aventura del bàsquet va acabar de la pitjor manera possible, ara sembla que el futbol seguirà el mateix camí, si no hi ha un miracle de darrera hora. La societat gironina hauria de fer una reflexió profunda en aquest sentit. Si a casa nostra ja només restaven un parell d'institucions que s'identificaven amb el territori, en poques setmanes les dues poden haver desparegut. Caixa Girona ja gairebé és història, engolida per La Caixa, i el Girona FC pot desaparèixer en qüestió de dies. Fins i tot la mateixa alcaldessa ja ha manifestat públicament la seva preocupació. Però potser ja sigui massa tard.
Quan van aterrar a Girona dos senyors de Barcelona que es feien passar per empresaris d'èxit i que deien que salvarien el bàsquet, tothom va callar i va deixar fer. No hi va haver reacció contrària ni a la premsa, ni a la classe política ni enlloc. Només un parell de temporades servirien per fer palès que tot allò era un bluf i que ni tan sols pagaven a la Seguretat Social, mentre les institucions gironines hi abocaven diners públics sense cap mena de control. El resultat final és prou conegut: el bàsquet d'elit va desaparèixer d'un dia per l'altre.
El Girona FC va arribar sorprenentment a Segona A, la divisió de plata del futbol espanyol. No cal dir que era un somni perseguit al llarg de molts i molts anys. Però aquells directius -ho vaig escriure fa uns mesos- que eren útils per al futbol de regional, ja no servirien en l'àmbit professional. L'actual president de l'entitat acaba de denunciar que en la conversió en societat anònima esportiva, els exresponsables del club no hi van posar un sol euro. Segons ell, tot plegat una enganyifa com una catedral. Per a més d'un futboler de Girona, això tothom ho coneixia, perquè el mateix advocat -que va fer els papers de la transformació- resulta que és el segon màxim accionista del Girona FC. Per cert, un altre senyor de Barcelona del qual a Girona mai no s'havia sentit a parlar. Però fins ara ningú no s'havia manifestat. En aquests moments surt tot plegat a la llum quan en només quinze dies cal trobar un milió i mig d'euros per evitar el descens de categoría. Les acusacions darreres semblen buscar justificacions d'uns senyors atrapats en un carreró sense sortida.
Llegia en aquest mateix diari la proppassada setmana que una via uruguaiana podia salvar el futbol a Girona. El soci -encara que no pinti gaire res- ja n'està tip de fantasmades. Fa riure pensar seriosament que algú proposi aquest camí, com si a l'Uruguai estiguessin per a tirar coets. De debò, tot plegat lamentable.
Aquesta és la setmana decisiva per comprovar si la societat gironina és capaç de redreçar aquest rumb o tot plegat se'n va en orris. Cal veure també si els màxims accionistes són generosos i donen pas. Tant de bo que fructifiqui alguna mena de solució. De moment, el pessimisme és la nota dominant, però caldria en el futur immediat un projecte que fos autènticament realista i gironí. Prou ja d'edificis amb fonaments de fang. Condemnats del tot? Ho sembla, però a vegades en el món del futbol en qüestio d'hores tot canvia.
