S'han fet eleccions al Barcelona. El senyor Alexandre Rosell i la seva junta les han guanyat d'una manera rotunda. Es mereixen, doncs, que tots plegats acceptem que, de forma legítima, guiïn la nau barcelonista durant uns anys. Tenen dret al marge de confiança que mereix tot el qui enceta un mandat. Però ha de quedar ben clar que la responsabilitat del president del Futbol Club Barcelona, de l'actual i de tots els altres, va més enllà de la dimensió esportiva, car aquesta entitat és un element simbòlic d'identificació de la nostra comunitat nacional, de moment, insubstituïble i, de cara a l'exterior, un ambaixador de primer ordre que supleix, de manera parcial, les representacions diplomàtiques que hauríem de tenir. Els anteriors presidents Núñez, ?Reyna Martínez i Gaspart mai no van estar a l'alçada de les circumstàncies; en canvi en Joan Laporta sí; sempre va entendre perfectament que el seu paper consistia a fer guanyar els equips de l'entitat, a ser un aglutinador de la consciència nacional catalana i a fer-ne d'ambaixador, arreu del món. És conscient de tot això el senyor Rosell? El temps ens ho dirà, però els senyals no són gaire esperançadors; apunten més aviat cap a un intent de neutralitzar ideològicament el club blaugrana. Les primeres accions de caire institucional que ha realitzat el nou president no m'han agradat i són la causa que fa que tingui els meus dubtes sobre el bon rumb que portarà la nostra màxima institució esportiva durant el seu mandat. El 2005 l'actual president va dimitir del càrrec que ocupava en la junta presidida per en Laporta. No sé exactament quines van ser les raons, el fet és que ambdós van mantenir diferències que es van fer insalvables. El senyor Rosell, doncs, va sortir de la junta i, durant un temps, mantingué un silenci que era d'agrair, tenint en compte les ambicions legítimes que tenia i que mai no ha amagat. Malauradament, es va fer sentir a l'espai públic quan hi va haver la moció de censura. Efectivament, un estrany personatge, el senyor Oriol Giralt, va encapçalar la iniciativa de fer efectiva una moció de censura en contra del president Laporta. No va assolir els seus objectius per poc, atès que els socis del club, que molts van viure amb entusiasme la presidència del senyor Núñez, segurament la pitjor que mai no ha tingut el Club, votaren majoritàriament en contra d'un president que ha portat l'entitat a un dels punts més brillants de la seva història, per no dir el que més. No sé qui tenia al darrere el senyor Giralt, però hi devia haver algú o alguns, atès que el procés demanava una despesa econòmica considerable, que, segons les fonts consultades, ell no estava en condicions de cobrir. Llavors, en el moment de la moció de censura, apareix el senyor Rosell, trencant el seu silenci prudent i educat i no ho fa tal com era just que fos, defensant el president de l'entitat d'uns atacs completament injustificats,. Tot el contrari: aprofita l'ocasió per tal de postular-se com a possible alternativa. Una iniciativa barroera i poc elegant. A mi m'agradaria que els presidents del Barcelona tinguessin sempre l'alçada moral que els fes impossible d'aprofitar-se de maniobres fosques i malintencionades, com ho era la del cas que ens ocupa.
Després el senyor Alexandre Rosell, reprèn altra volta el seu silenci i el manté fins que s'acosta el període electoral. Guanya les eleccions amb rotunditat, i llavors, quan encara no ha pogut ni seure a la cadira presidencial, pren la seva primera decisió, arrabassa a en Johan Cruyff la presidència d'honor que li havia atorgat la junta anterior. Lleig, molt lleig. L'excusa que aquesta figura no consta en els estatuts de l'entitat no és acceptable. Els estatuts de les entitats contenen una sèrie d'articles que regulen coses que es poden fer i coses que no, però en democràcia s'entén que el que no està expressament prohibit es pot fer. Explicitar l'agraïment a un personatge com en Johan em sembla una acció que difícilment es pot discutir. Si la figura de president d'honor no és als estatuts que la hi incloguin. No, el problema no eren els estatuts sinó que, molt probablement, es tractava d'una acció de revenja -o així ho sembla- en contra d'en Laporta i de l'holandès. Immediatament, emprèn una altra acció que s'ha dit que anava destinada a defensar el bon nom de l'entitat i a superar els greuges que s'havien fet a tercers, però que, en el fons, no ha estat sinó una altra acció en contra d'en Laporta. El president d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, que es manifesta barcelonista, va ser insultat, segons diu ell, a causa d'un article que publicà en un diari, atacant la radicalitat catalanista d'en Laporta. Si el va insultar, molt mal fet, però el senyor Fernández Vara no tenia raó en la tesi que defensava en el seu article. El club blaugrana té una personalitat que li ha atorgat la història i el sentir majoritari dels socis i afeccionats. Si algú, sigui d'on sigui, vol ser barcelonista, ha d'acceptar la seva personalitat i, de cap manera, ha de voler que el club canviï, ni té dret a demanar-ho perquè ell i molts d'altres a Extremadura o al Japó vulguin ser barcelonistes. Jo a aquest senyor no l'insultaria però li demanaria que fes la baixa de les files del barcelonisme si no entén una qüestió tan elemental com aquesta. Doncs bé, el senyor Rosell va anar a Extremadura a retre acatament al nacionalista espanyol de torn i a dir-li que tenia raó. Em sembla molt malament. Que no s'adonen, tots dos, que la força que ha fet gran al club és precisament el seu arrelament històric al catalanisme? Si féssim cas al senyors Rosell i Fernández Vara el Barcelona deixaria de ser el que és i es convertiria en una societat anònima sense suc ni bruc. Després, no sé si portat pel seu catalanisme tebi o, simplement, com una manifestació més d'odi a l'anterior president i al seu entorn, ha destituït el director de BarçaTV, Vicent Sanchis, un professional de reconeguda solvència i un ciutadà que defensa, a peu i cavall, la personalitat dels Països Catalans. No s'ha donat cap mena d'explicació sobre els motius que podrien justificar l'acomiadament.
Totes aquestes decisions, preses precipitadament, no sembla que vagin en la direcció correcta. Afortunadament, l'afecció del club segueix veient el club blaugrana, igual com va passar durant l'etapa Núñez, com un símbol del País. El crit, tantes vegades sentit, de "Visca el Barça i Visca Catalunya" sintetitza perfectament quin és el sentiment dominant que fa que la institució sigui el que és. Tampoc no m'han agradat les insinuacions que han fet sobre l'estat econòmic que ha deixat el club la junta que ha plegat. Ben cert que la gestió d'en Laporta deu tenir per força punts criticables, però no és rabejant-se en la seva denúncia que el senyor Rosell ha de guanyar el respecte dels barcelonistes, sinó que és fent les coses bé, tal com, en una bella part, s'han fet bé durant el mandat de la junta anterior.
Per acabar els diré que, de moment, pel que fa a l'aspecte institucional, jo no posaria un aprovat a l'actual mandatari de la institució. Veurem què passarà en l'esportiu, en el qual només pot aspirar a acostar-se als nivells que s'han assolit, ja que superar-los és pràcticament impossible.
