Cartes

del DNI a Girona

anna comas soler. bescanó.

El dia 19 de juliol de 2010 vaig llegir la portada i l'article que apareixia en aquest diari, referent a les oficines del DNI de Girona. Aquest dia vaig estar a aquesta oficina per fer el DNI de la meva filla, menor d'edat, ja que li havien robat. Abans vaig intentar aconseguir hora per cita prèvia, vaig telefonar a les oficines i m'hi vaig personar per poder trobar una solució, la resposta del funcionari sempre va ser que hi anés a les 6 del matí a fer cua i si tenia sort em tocaria un número. Voldria dir que el fet que et robin el DNI és una cosa que no es pot preveure.

Dinou de juliol de 2010, carrer Rajolers a les 7 del matí, tot i que pensava que no n'hi hauria per tant, sorpresa meva quan vaig veure la cua de gent que s'esperava, i no només gent jove "poc previsora", com es dóna a entendre a l'article, sinó molta gent gran, i alguns d'ells no era la primera vegada que feien aquella cua. A tres quarts de nou van ?obrir les persianes i el policia nacional va repartir els números. Puc estar contenta, em va tocar el número 98 (només donen fins el 100) per fer el DNI i el número 27 per fer el passaport, tràmit que no podia fer fins a tenir el DNI. A les 9 del matí es van posar a treballar i a les 3 de la tarda estaven fent el DNI a la meva filla, previ pagament del 10,10?, cosa que trobo injusta (l'hi havien robat). Ara ja tenia el DNI, però tots/es els/les funcionaris/àries plegaven ja que havia arribat l'hora de tancar i encara no tenia el passaport, sort que la funcionària que feia passaports i estava fent caixa va ser tan amable d'esperar a tenir el DNI i tramitar el passaport.

Un comentari molt generalitzat entre la gent que s'esperava era que quan les oficines eren al Govern Civil, és a dir, amb l'antic sistema, això no passava, per tant vol dir que el sistema no funciona. Per fer cada document hi estan 13 minuts; som al segle XXI, on les noves tecnologies ens fan a tots i a totes la vida més fàcil, excepte els tràmits de renovació de DNI i passaport, que pel que es pot extreure l'única cosa que aconseguim és fer més feixuc el procés. Això sí, i segons paraules de la funcionària que em va atendre, ara es marxa amb el DNI a la butxaca, cosa curiosa tenint en compte que a la meva filla li han fet un DNI electrònic que no pot utilitzar precisament per ser menor d'edat

No van estar a l'altura

Xavier Vicens i Codina. funerària vicens.

Figueres.

Sóc català i em sento català. Els meus pares eren catalans; els meus avis ho eren i també els meus besavis. Quan de jove sentia tocar la Santa Espina, se m'humitejaven els ulls. La meva reflexió que ve a continuació no vol ferir a ningú, ho dic amb tota la sinceritat. Amb el fet que jo m'hi senti, n'hi ha prou. El perquè de la meva reflexió personal és quan penso que quan ens manaven des de Madrid, sabíem que eren els nostres enemics, i si et donaven una bufetada, ens molestava i prou, res més. Però quan te la donen des d'aquí, és a dir els amics -els nostres- et fa mal al cor i et sents traït.

Tenim un cos de Mossos d'Esquadra equipat i preparat. Tenim una Policia Local equipada i preparada. I tenim la Guàrdia Civil, que amb les seves poques competències ha passat a tercer terme. En els fets ocorreguts a la platja d'una vila de l'Alt Empordà al vespre del 15 d'aquest mes de juliol en una recollida judicial d'un difunt, les forces de seguretat catalanes no varen estar a l'altura de les circumstàncies. Us ho dic amb coneixement de causa. Si haguessin estat altres temps, la Guàrdia Civil no hauria permès que la funerària, particularment, hagués d'avisar una grua per treure el furgó de la sorra. El seu honor no els ho hauria permès. Mireu si és així, que quan va passar per aquell indret un cotxe patrulla d'aquest cos, amb la parella de guàrdies, varen demanar una corda a la Policia Local, per intentar solucionar el contratemps. No hi va haver corda.

Apel·lo a la consciència dels dirigents polítics, perquè reflexionin sobre aquest fet i d'altres que passen. I que ho faci, perquè les forces de seguretat catalanes, ajudin al contribuent i no el deixin tirat a la platja.

Reitero -com he dit en l'inici delt ext- que no exigeixo ni demano. Només convido a la reflexió, ja que si anem per aquest camí- com fan des de fa temps- Catalunya, els catalans i les catalanes sortirem perjudicats. Em sembla que encara falta molt per anar sols.

El museu de Tossa

josep m. ainaud de lasarte. barcelona.

Enguany celebrem el 75è aniversari de la creació del Museu de Tossa, el primer que es dedicà a l'Art Contemporani. El professor Francesc Fontbona dedicà el pregó de Festa Major a recordar aquesta efemèride i l'arxiver David Moré en recordà la història en un encertat article en el programa de Festa Major, dues bones aportacions a la història d'aquest Museu. Seria escaient que es fes memòria de les seves vicissituds, i es recordés la bona feina de la família Pujals, que en moments molt difícils van ajudar a conservar les col·leccions d'aquell Museu. Tots els que estimem Tossa i la seva gent ho agrairíem.