Dels diaris. Les darreres 24 hores, tres nois de 18 a 20 anys han caigut des de finestres i balconades de diferents hotels a l'illa de Mallorca. En aquest estiu, una trentena de joves turistes han estat atesos a les Illes, alguns de molt greus, amb morts incloses, per aquesta mena de joc macabre en què uns nanos joves i estrangers juguen a passar d'una balconada a una altra o d'una finestra a una altra, per demostrar la seva habilitat, just quan més afectats estan d'alcohol i drogues, de nit i matinada, i perquè segueixi una festa que té tots els números per acabar en tragèdia. Alguns anomenen a la bogeria balconing, i segurament té un efecte reclam que fa que s'hagi de parlar d'una forma delicada i sense sensacionalismes.

Joves turistes que volen sentir l'adrenalina als seus cossos, per omplir les seves vides d'excitació i eufòria. A la nostra societat no és que visquem anestesiats, però sí que els sentiments no solen mostrar-se en públic, i tenim una llarga tradició per amagar allò que sentim i patim. Fins fa uns anys, anar a un psiquiatre o un psicòleg gairebé era un estigma i es tractava d'amagar perquè els veïns no ho sabessin. Les formes de diversió animals han existit sempre, naturalment, però quan noves formes esbojarrades apareixen o sorgeixen, ens hem de preguntar a quines raons obeeixen i per què. Les societats del Primer Món semblen saturades d'estímuls de tota mena i, d'altra banda, tot ens sembla perfectament estable i sòlid, quan, en realitat, multitud d'homes i dones, joves i gent de totes les edats es planteja seriosament què fa cada dia i per què ho fa. Trobar sentit a les coses, i valoritzar les coses que tenim, les més importants de les quals són sentiments i persones, i posseïm, que potser no valorem i estan molt bé, és un esforç que hauríem de fer per tornar a sentir que val la pena lluitar. Es parla de la cultura de l'esforç, necessària, però també és necessari sentir-se integrat i estimat en una societat que cada cop s'assembla més a un anunci publicitari.

A l'altra banda del món, una notícia curiosa: un nen de l'Índia que ha sobreviscut a una tragèdia, on els seus pares van resultar ferits però també han sobreviscut, li passa un estrany fenomen. El nen es pensa que és un esperit, que en realitat és mort, i per això es nega a menjar i beure. Si l'argument no fos tan extraordinari, no ens el creuríem, perquè sembla sortit d'una d'aquestes pel·lícules japoneses en les quals hi ha fantasmes de dones amb cabells llargs i et maten quan menys t'ho esperes. Com s'ho faran els pares per fer creure al nen que no viuen en una il·lusió tipus Matrix? Jugant amb ell, rient amb ell, trencaran l'al·lucinació del petit? Estimar i tocar ja és un pas. Perquè després diguin que el cinema no s'assembla a la vida, o que la vida no supera al cinema. Dues notícies per pensar-hi.