Ha tornat a succeir. Una altra vegada he estat atacat per un gos en ple centre de Girona mentre feia jogging, i una altra vegada m'he defensat de l'única manera que comprenen aquests animals i els seus amos: essent més bèstia que ells. La diferència és que la puntada de fa un any va sonar plof perquè va impactar a les costelles del quisso, i en aquesta ocasió -atresoro ja certa experiència en conflictes canins- s'ha escoltat un sec catacroc, resultat d'encertar amb la puntera esquerra la mandíbula de la bèstia. Les conseqüències també han variat: el gos de fa un any va aconseguir fugir -si bé és cert que renquejant-, i el d'enguany ha quedat immòbil al terra mentre el seu amo feia uns alarits com de truja parint vidres, curiosament dirigits a mi en lloc de a la seva mascota. Aquell entrenador de futbol que em repetia que la meva cama esquerra no servia per res hauria plorat d'emoció si m'hagués vist.

Quan vaig relatar el primer episodi de les guerres canines vaig rebre un munt d'emails d'amants -vull creure que en sentit no carnal- dels gossos posant-me a caldo. Algun deia que jo no puc saber si el gos que ve bordant i corrent em vol mossegar o no (o sigui que haig d'esperar a comprovar-ho, potser posant la jugular al seu abast), d'altres em recriminaven que usés la violència (o sigui que haig de llegir a l'animal les obres completes de Gandhi) i la majoria es limitaven a bordar en solidaritat amb els seus amics/amats.

Davant la ineficàcia dels poders públics, bé ens hem d'autoprotegir. El millor seria que anéssim contra els amos dels gossos, però això presenta dos inconvenients: la boca queda massa elevada per a una puntada i, almenys de moment, és un delicte. Atacant els gossos s'ataca l'origen del mal i a més, se'ls educa: creguin-me que per més programes d'ensinistradors de gossos que emetin per televisió, res com una bona trompada per ensenyar-los el que no han de fer. Jo ja sé de dos que no tornaran a amenaçar ningú que faci jogging.