les traduccions perilloses

JAUME FÀBREGA Hi ha amistats perilloses, i, en els llibres de cuina i les cartes dels restaurants, hi ha traduccions "perilloses". Els que fan aquestes traduccions, que no hi ha cap dubte que són professionals, saben gramàtica, etc., no obstant solen cometre uns errors que atenyen no solament la incorrecció, sinó també la hilaritat. A Catalunya tenim el vell i no resolt tema del "xarrup", del qual he parlat tantes vegades: a algun il·luminat/da d'algun servei lingüístic se li va ocórrer pensar que la paraula "sorbet" devia venir de l'espanyol (de sorber, xarrupar, xuplar, xuclar) i ho va convertir en l'horrible "xarrup" o, per empitjorar-ho, en "xarrupet": evitant, de retruc, que aquest darrer mot servís perfectament per traduir l'hispanisme "chupito", que tant de mal ens fa. Això vol dir que per traduir no n'hi ha prou de saber gramàtica: s'ha de saber el llenguatge gastronòmic propi de cada llengua -així, he arribat a veure en una carta traduïda a l'espanyol "cerebro rebozado", ignorant el terme específic d'aquesta llengua, "sesos"-, o, al revés, ara es retradueixen de l'espanyol noms originaris del català -així el correcte "trepes de bacallà" esdevé "budells de bacallà"-.
I, a més, hi afegiria, s'ha de saber una mica de gastronomia. Com es pot traduir del català "confitat" (tècnica culinària) a l'anglès per preserved (conservat)! Un confit d'ànec o un sofregit ben confitat, no és una confitura, certament. En un llibre sobre Els tresors de la cuina siciliana, que es ven a l'illa traduït a l'espanyol (amb traducció signada), hi apareixen plats gramaticalment correctes (o no) però absurds i fins incomprensibles: per exemple uns inquietants "Buñuelos de jaramugos" (peixet, peix de plata), una "coliflor ahogada" (en català, i en sicilià, termes correctes). I el que ja és imperdonable, el clàssic, històric, reial i il·lustre biancomangiare (dit, antigament, "alla catalana", pel seu origen i el prestigi que comportava) esdevé un vulgar "Flan de leche".