La formació musical

JORDI VILAMITJANA I PUJOL La formació musical no és conèixer les notes, tocar un instrument o actuar en una coral. Ni tan solament l'assistència més o menys periòdica a concerts o tamborinades. La formació musical, com la lectura, implica una constant recerca de novetats, de records, d'emocions. La formació musical demana passió.

Fou el meu pare qui primer em va ensenyar a escoltar, a gaudir i a apassionar-me amb la música. He conegut poques persones tan melòmanes, tan instruïdes, amb l'oïda tan fina i atenta, com el meu pare. Una formació, per més mèrit, absolutament autodidacta, aconseguida des de baix, des de la humil condició de qui cada dia ha de sortir a guanyar-se el pa i que sap el preu de cada disc. Indubtablement, el meu pare begué -de música i de moltes altres coses- de la saviesa infinita del Dr. Francesc Franch i Vila, el seu oncle, però s'afaiçonà el gust ell solet, disc a disc, audició a audició. Té el meu pare una molt important col·lecció de música clàssica: en discos de vinil, en cassettes, en CD, en vídeos i en DVD.
Jo llavors no ho sabia, però cada vegada que agafava el meu quadern d'exercicis i m'asseia a fer els deures davant seu a la taula del despatx, atret per l'òpera, la simfonia o la missa solemne que escoltava, m'estava formant, en aquell estat d'ànim, en aquella deliciosa cadència, en aquella nota impossible, que el meu pare, puntualment -de vegades amb paraules emocionades- m'anava subratllant. Vostès no es poden imaginar com he conegut de bé els Quadres d'una exposició de Modest Mússorgsky (la Suite Hartman d'homenatge al seu amic pintor mort als 39 anys)! He gaudit com ningú de la Missa de Rèquiem d'Amadeus Mozart (oh, el Confutatis!) i de la Missa Solemnis de Beethoven (el Credo, ha estat sempre la seva -i per extensió, la meva- icona de perfecció). Em deia el pare: "Com es pot dubtar que aquest home cregués en Déu?"
Amb el pare assegut a la butaca intentant quadrar els números de la modesta economia domèstica, recordo moments d'excel·lència escoltant la veu de Renata Tebaldi a Un bel di vedremo de Madama Butterfly de Puccini! L'emoció de la magistral ària de Puccini sempre em duu a un moment inoblidable de la pel·lícula Philadelphia (1993) de Jonhatan Demme, quan el gran Tom Hanks li pregunta al no ?menys gran Denzel Washington si li agrada l'òpera i li serveix una magistral interpretació de Maria Callas en l'ària La mamma morta de l'òpera Andrea Chenier d'Umberto Giordano. Un cant a la vida que tothom hauria de veure i sentir. Per als moments de serena reflexió, el pare triava Tomaso Albinoni (l'Adagio en G menor, naturalment), o el menys conegut però genial Estro armonico d'Antoni Vivaldi.

Bethoven ha estat sempre el músic preferit del pare. L'he vist escoltar amb profunda atenció els Concerts de Brandemburg i les tocates i fugues de Bach; l'he vist entristir-se amb Debussy i emocionar-se amb el concert núm. 1 per a piano de Bhrams; gaudir i taral·lejar Tchaikovsky (la tonada del concert núm. 1 per a piano, posem per cas); deixar-se endur pel piano de Chopin (amb una polonesa tan brillant com l'Heroica), però no cap altre músic li semblava i li sembla avui tan genial com el músic alemany nascut a Bonn. Beethoven és sublim. Per entendre'l cal la mateixa dosi d'intel·ligència que de passió.

Però no només de música clàssica viu l'home (i la dona), sinó que -i molt- de música pop i rock. Sense en Josep Maria Rosés, amic meu, mentor en tot allò que he hagut de saber de música rock i pop, mai no hauria passat de la "pachanga" nacional, de la cantossera de l'època, del txan-txan de festa major. Els primers discos que van entrar a la meva habitació sota la seva influència van ser Thick as a brick (1972), el meravellós disc-periòdic de Jethro Tull; i Dark Side of the Moon (1973), un prodigi simfònic de Pink Floyd.

El rock simfònic (amb instruments musicals cada vegada més moderns) ha estat per a la música el mateix que el futurisme a les altres arts. Hi ha conjunts de finals del segle XX (1970-1980) que haurien de formar part del currículum formatiu obligatori dels joves estudiants d'avui: Gènesis (amb l'àlbum The lamp lies down, 1974 i la peça The carpet crawlers); Yes (Close to the Edge, 1972); Pink Floyd (Ummagumma, 1969; Wish You were here, 1975; The Wall, 1979); King Crimson (In the court of the king Crimson, 1969), The Who (Quadrophenia, 1973), Emerson, Lake & Palmer ELP (Tarkus, 1971), Led Zeppelin (Stairway to heaven de Led Zepellin IV (1971), o Kashmir de Physical Graffiti (1975)... La llista de discos i peces imprescindibles és molt llarga i l'espai d'aquest article molt petit. Però jo també inclouria en la formació obligatòria Roxy Music (Flesh and Blood, 1980 i Avalon, 1982), Dire Straits (Sultans of swing, 1978; Telegraph Road i Private Investigations, 1982), The Police (l'àlbum Reggatta de Blanc, 1979), U2 (bàsicament, The Joshua Tree, 1987), Talking Heads (Stop making sense, 1984, que és una perla que em va descobrir el meu germà Josep Maria), etc.

A The Beatles, a The Rollings Stones, a Jimmy Hendrix (el 18 de setembre farà 40 anys de la seva mort), a Janis Joplin, a Patti Smith i a molts altres hi he arribat més tard, d'adult. I segueixo aprenent. Dels meus fills, per descomptat. I dels meus alumnes. No hi ha música d'una època o d'una altra. Només hi ha música bona i música "pachanga". Desgraciadament, el 90% de la gent escolta aquesta darrera. I així ens va.