Ensenyar a pensar

HENRY ETTINGHAUSEN. La pera.

Jordi Xargayó informa que la universitat de l´Estat més ben classificada en un rànquing mundial ocupa només la plaça 201, i comenta, amb tota la raó del món: «O sigui, com l´informe Pisa ­d´ensenyament secundari, un desastre per a Espanya. El pitjor és que no mereix ni l´atenció ni el ­debat polític i social» («Orgullosos de què?», Diari de Girona, 29.08.2010). Tres dies abans, Francesc de Carreras, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, havia afirmat («El ejemplo ­alemán», La Vanguardia, 26/VIII/2010) que a l´escola la funció del professorat ha de consistir a repetir els coneixements consagrats de cada ram del saber, «y el alumno se debe limitar a aprenderlos», mentre que competeix a les universitats «enseñar a pensar».

Al meu entendre, el model que defensa Carreras és una de les principals causes perquè l´ensenyament a Espanya, incloent-hi Catalunya, sigui incapaç de competir amb el dels països més capdavanters.

Sobretot avui, quan tenim accés a una infinitat de coneixements, només tocant quatre tecles de l´ordinador, és essencial que s´aprengui a pensar des del primer dia de l´educació infantil, si no abans. Això ja ho ensenyava, ara fa un segle, Maria Montessori; i, fa gairebé dos segles, Friedrich Froebel.

La història des del «mig» (resposta a Jordi Bohigas)

JAUME PRAT i pons. salt.

Benvolgut senyor Bohigas, després de llegir a l´edició del dia 31 d´agost del Diari de Girona el seu article d´opinió on, segons dóna a entendre, li ha molestat molt que el poble de Salt dediqués un passeig (no un carrer com vostè cita) a Teresa Pons Tomàs per haver estat la primera dona regidora de les comarques gironines (no d´un ajuntament gironí com vostè diu i que pot donar peu a algun malentès) i com a autor del llibre Sumaríssim d´Urgència 1643. La Guerra Civil dels germans Clarà (i Piñol) (CCG Edicions, 2010) al qual també fa referència al mateix article m´agradaria puntualitzar-li algunes coses.

Primer de tot, el tema de dedicar un carrer/passeig a la Teresa Pons ve de lluny, de quan l´equip de govern de Salt estava format per Convergència i Unió (al llavors alcalde Jaume Torramadé li va semblar una molt bona idea quan li ho vaig proposar per mail el gener de 2007) i, per tant, no té res a veure que actualment governi al poble el que vostè anomena textualment l´esquerra instal·lada al govern (?), ha estat una simple casualitat el fet que avui el consistori saltenc estigui governat per partits de caire esquerrà (això, en una democràcia, ho trien els ciutadans) i que s´hagi aprofitat la publicació del meu llibre (he tardat 6 anys a fer-lo), en el qual Teresa Pons és un dels cinc personatges cabdals, per inaugurar el passeig que la recorda que, per si ho desconeix, posar el nom Passeig Teresa Pons Tomàs va ser una decisió unànime de tot un ple ­municipal on estan representats tots els partits polítics (Ple Ordinari del dia 21 de desembre de 2009).

Crec que a la presentació del llibre va quedar molt clar que a la Teresa no se l´ha de recordar ni per unes sigles (CNT), ni per un moment històric (en plena Guerra Civil 1936-39) sinó pel FET que fos nomenada regidora i que hauria estat la primera dona a ocupar aquest càrrec al poble. Miri, senyor Bohigas, vostè, com a historiador de formació acadèmica que és, segur que sap que als anys trenta del segle XX ser dona no era gens fàcil, només cal recordar que la dona no va poder exercir el dret a vot a Espanya fins les eleccions generals de l´any 1933, així, com tampoc havia d´ésser senzill ser regidora d´un ajuntament i encara menys en aquella dura i delicada (per tots) època.

En segon lloc, el dia de la presentació del llibre, quan Iolanda Pineda, alcaldessa de Salt, va dir (que no afirmà com diu vostè) que se sentia identificada amb la Teresa Pons, no ho va dir pel fet de portar pantalons (o trobo sexista i fora de lloc al segle XXI), ni pel teatre (desconec completament si l´alcaldessa també és actriu amateur com ho va ser la Teresa), ni pel tema anarquista (cosa que dubto perquè està al capdavant d´un ajuntament democràtic), ho va dir pel fet que ella entenia ­perfectament el que costava i l´esforç extra que requereix (per sort, cada cop menys) el fet de ser dona i dedicar-se a la política. No en va, deixant de banda les sigles, Iolanda Pineda s´ha convertit en la primera alcaldessa de Salt.

En tercer lloc, li recomano rellegir-se (que no «mirar els sants») detingudament el llibre Sumaríssim d´Urgència 1643 on, malgrat estar escrit per un «historiador d´espardenya» (que no de formació acadèmica com vostè), he intentat defugir del que resulta més fàcil i més comercialment vendible: fer història des d´un dels dos «costats» com vostè fa al seu article.

Dins les meves modestes possibilitats i recursos (jo no tinc la sort d´aconseguir beques com vostè) he intentat explicar fets sense buscar ni «bons» ni «dolents», ni des del punt de vista del «costat dret» ni des del punt de vista del «costat esquerre», sinó des del «mig» (els lectors diran si amb èxit o no).

Per últim recordar-li la frase amb la qual enceto el llibre: La veritat només la saben els seus protagonistes. Pot ser això, juntament amb una lectura acurada d´aquest, l´ajudaran a entendre el perquè el que vostè anomena tristament cèlebre «Comitè» de Salt segueix i seguirà sent un tema tan desconegut.