XAVIER DOMÈNECH
El conseller de trens i carreteres, Joaquim Nadal, ha anunciat que es posarà en marxa un tren semidirecte que reduirà el viatge entre Puigcerdà i Barcelona a "només" dues hores i mitja. Una millora excepcional, si tenim present que suposa un estalvi de tres quarts d'hora de temps. O el que és el mateix: que el viatge dura actualment tres hores i quart de baixada (una mica menys en pujada: paradoxes ferroviàries). Dues hores i mitja no és un mal temps, si pensem que la durada oficial del trajecte per carretera (sense sobrepassar en cap moment els límits de velocitat) se situa en dues hores i una burrada de diners en peatges.
Definitivament, Puigcerdà és lluny, més que res perquè és a l'altre costat de les muntanyes, hi vagis per on hi vagis. Tant si véns del sud, pel túnel del Cadí, com del nord, pel del Pimorent, com de llevant, per la collada de Toses, Puigcerdà és a l'altre costat de les muntanyes. I si véns de ponent, seguint el riu, Puigcerdà és a l'altra banda de tots els congostos que puguis trobar. Els darrers quilòmetres abans d'arribar-hi són necessàriament lents, i les dues hores i mitja del tren semidirecte són un bon temps ateses totes les circumstàncies. Aquest és un país petit, però rebregat, i això fa que siguin pocs (i congestionats) els itineraris intercomarcals planers.
El doctor Joan Carretero, quan era conseller, mirava d'anar a dormir cada dia a Puigcerdà. Ens imaginem que alguna infracció faria, però tot i això eren molts minuts de cotxe entre l'anada i la tornada; entre tres i quatre hores. Si dedicava tot aquest temps a rumiar, s'entén que hagi creat un moviment polític tan exigent i llepafils com el Reagrupament, que no troba amb qui pactar. Rumiar massa estona seguida, sense parlar-ho amb ningú, escalfa les neurones i els resultats són imprevisibles.
Si Carretero hagués pogut agafar un tren amb horaris competitius, segur que de seguida s'hauria ficat en una colla d'habituals d'aquells que es passen el viatge parlant del Barça i altres afers igual de transcendents. Potser llavors els seus conceptes polítics no haurien estat ben bé els mateixos.
No diem pas que abandonés l'independentisme, sinó l'actitud amb què el predica. Les converses del tren suavitzen l'esperit i donen una mesura bastant exacta del que pot esperar-se de la resta de la humanitat; especialment, la que ens envolta. I dues hores i mitja de conversa donen de si per aprendre moltíssim; de fet, donen per a un doctorat en relativisme.
